Udolant a la lluna: dracs i sirenes en la Bíblia hebrea.


Por

(Post original Howling at the moon: Dragons and Sirens in the Hebrew Bible. https://gershayim.wordpress.com) April 29, 2013

L’altra vespre el benvolgut amic Eric Eldritch – l’increïblement creatiu artista que es troba darrere del Washington Red Dragon Festival – va portar a la meva atenció un interessant verset bíblic: Job 30:29. El transcric aquí perquè no l’hagueu de buscar: “Jo sóc germà dels dracs, company dels mussols” (segons la traducció bíblica King James, que molt probablement significa que Job és tan solitari i turmentat com aquests dos animals). Eric volia saber si de veritat hi ha dracs a la Bíblia, i si els dracs formen part de la mitologia hebrea.

IMG_7543801605194

Si la versió King James de la Bíblia m’havia sorprès, el ventall de variacions en altres traduccions encara era més desconcertant: els dracs i els mussols esdevenien en altres traduccions bíbliques xacals i estruços respectivament. El tema va despertar la meva curiositat i vaig decidir esbrinar què passava amb això dels dracs i l’aparent incongruència que hi havia entre les traduccions. Què hi ha darrere de la metàfora d’aquests solitaris animals udolant a la lluna?

Durant generacions, creients i líders religiosos pensaven que la Bíblia era la perfecta paraula de Déu, divinament inspirada lletra per lletra, fins i tot científicament impecable i històricament precisa. Rius de tinta s’han gastat tractant d’harmonitzar cadascuna de les contradiccions del text, tot lluitant per a què fos –o al menys semblés– perfectament homogeni. Aquesta tendència ja es va iniciar amb els redactors dels documents bíblics (Yahvista, Elohista, Sacerdotal i Deuteronomista) i no ha cessat fins els comentaristes fonamentalistes contemporanis. No és d’estranyar que durant segles l’Església preferís la Vulgata per sobre del Tanakh hebreu: traduït amb prou traça, qualsevol text fragmentari i  ambigu pot passar per coherent i bo d’engolir. No obstant això, els incansables esforços de generacions d’editors i traductors no han estat capaços de buidar totalment de la Bíblia el rastre dels mites hebreus: la Deessa, Lilit, el Leviatan, Azazel, dimonis i gegants han deixat la seva empremta en el text bíblic i és relativament fàcil descobrir-los.

Tornant a Job 30:29, els termes hebreus usats en el text són tanin (תנין) i ya’en (יען). De vegades la Bíblia fa servir hapax legomena, és a dir, paraules de significat incert perquè només apareixen un parell de vegades en el text. No havent-hi un corpus textual prou extens per veure com es fa servir la paraula en altres contexts, simplement no podem esbrinar-ne el significat. Encara que tanín no és tècnicament una d’aquestes paraules, el seu significat exacte és igualment desconegut. El terme tanin sembla designar una àmplia gamma de criatures. El diccionari hebreu Even Shoshan inclou alguns dels significats d’aquesta paraula: des de cocodril i llangardaix, a una àmplia gamma de monstres marins i criatures gegantines desconegudes. Així, Gen 1:21 sembla referir-se a la creació de monstres marins, o almenys d’enormes balenes. Isaïes 27:1  ens obre una galeria de monstres mítics com el Leviatan i un altre tanín marí sovint traduït com a “drac”. Quan Aaron llança el seu bastó davant el faraó, es convertí en un tanín, una mena de serp monstruosa que s’acaba menjant les altres serps (Exod. 7: 9).

En la seva Enciclopèdia del mite jueu, màgia i misticisme (Pàg. 71), Dennis defineix el tanin com a monstre arquetípic, generalment amb una forma similar a una serp. Alguns autors ho entenen com una referència a una mena de serp monstruosa o drac que representa una amenaça per a la navegació (Is 27:1; Neh 2:13; Baba Batra 74a-b). Encara que en alguns casos pot tractar-se d’un sinònim de Leviatan, en la literatura apocalíptica designa un drac de grans dimensions en el Xeol (terra dels morts) que s’alimenta de les ànimes dels malvats (3Baruch 4-5). Els dimonis poden prendre la forma de taninin, dracs, segons el Talmud (Kid. 29b). De fet, el dimoni Samael s’anomena sovint “serp” o “drac”. Un drac cec còsmic o Tanín ‘iver serveix com al cavall de Lilit (Daniel a la Septuaginta, 3Baruch, Tractat sobre l’Emanació Esquerra).

Llavors, què són el tanin i la ya’en? Quan els lingüistes no coneixem el significat de hàpax legomena o d’un terme particularment opac, tractem d’esbrinar com els antics traductors ho varen entendre. És molt probable que els traductors bíblics del començament de l’Era Comuna fossin més familiars amb el significat d’aquestes dues paraules: tenien fluïdesa en ambdós idiomes i coneixen les dues cultures i llurs contextos sociohistòrics. Ya’en no sembla ser un gran problema: tret del seu significat de “mussol” només trobem una altra alternativa, la de la Septuaginta, que tradueix el terme com Στρουθος, és a dir, “estruç”. Ara bé, la parula tanín és tota una altra història, i les opcions dels antics traductors no fan més que augmentar la nostra perplexitat. La Vulgata opta per traduir tanin per draco, “drac”. El Targum tradueix la forma taninin plural com yerurin o yelulin (ירורין- ילולין) derivat d’una arrel (ילל) que significa udolar o plorar a plena veu,  i per tant altres traductors varen pensar que es podria referir a un xacal solitari. La Peixita1 segueix la mateixa lectura i el tradueix com yerura (ירורא), amb el mateix significat.

El més sorprenent, per a mi, va ser que la Septuaginta decidís que un tanin havia de ser un altre tipus de monstre marí udolador: ni més ni menys que una sirena (σειρήν-σειρηνος). Pel que sabem de l’Odissea, les sirenes eren dues germanes mítiques a la costa sud d’Itàlia, que atreien els mariners amb les seves cançons, i després els mataven. Varen tractar de seduir Ulisses amb els seus cants, però per sort ell estava ben lligat a aquell màstil (Od. 12.39 ff.). És curiós que l’atractiu i seductor cant de la sirena i l’esparvedor udol del drac acabin convergent en la nostra història. Seiren és també un dels noms epítets de Zeus i és possible que estigui relacionat amb un verb que significa cremar. A més, la paraula σειρήν, generalment femenina, es pot utilitzar en una forma masculina, sobretot amb el significat d’una espècie de vespa solitària. El tanin, per cert, és definitivament masculí, i també ho és draco. La meva imaginació desbordada no pot evitar conjurar imatges d’Odisseu seduït per un leviatan, serp o drac, una sirena masculina els cants del qual tenen l’encant de solitàries queixes de balenes i xacals.

(Traducció de l’anglès per Cristina Garcia)

1: Peixita: versió cristiana de la Bíblia en siríac.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *