Sefarad i les terres d’Edom


Por

Eduard Feliu (1938-2009), especialista en temes hebraics i president de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, va polemitzar en els seus darrers estudis[1], recolzat per altres especialistes[2], sobre la no adscripció dels jueus catalans dins dels territoris anomenats Sefarad, que segons ell seria un terme que només inclouria al-Àndalus, és a dir, les terres musulmanes de la Península ibèrica.  Per contra, els testimonis escrits que cita Feliu anomenen terres d’Edom les habitades i controlades per cristians, durant l’Edat Mitjana.

foto_segell

Citant, entre molts altres, a Maimònides, els regnes cristians del Nord eren genèricament per als jueus les terres d’Edom, a més de tenir cada regne el seu nom específic: Castella, Aragó, Navarra o Lleó; és a dir, abans de la conquesta d’al-Àndalus tots els regnes cristians eren terres d’Edom:

“És costum entre els jueus de Sefarad, Àfrica del Nord, Babilònia i Eretz Israel estendre al terra de les sinagogues catifes per asseure-s’hi mentre que en els països d’Edom (regnes cristians) s’asseuen en cadires.” (Maimònides, Mishné Torà, vol. II)

Amb el retrocés del domini musulmà i l’hegemonia del regne castellà, Sefarad esdevé, segons la documentació estudiada per Feliu, un topònim aplicat a Castella. Amb l’annexió de Toledo, la nombrosa comunitat jueva de la zona va continuar utilitzant el topònim Sefarad per designar aquests territoris conquerits per Castella i així va passar també amb Sevilla. La progressiva influència dels jueus toledans en la cort castellana també va influir perquè aquesta denominació s’estengués a tot el regne de Castella.

Mentre s’esdevenia l’expansió castellana, la Catalunya Vella mantenia la denominació de terres d’Edom. Avraham bar Hiia (Barcelona, 1065-1136) en un document hebreu que escriu des de Barcelona diu: “Si hagués vist entre els llibres de Sefarad que m’han pervingut alguna obra que tractés aquestes qüestions…”, i no inclou Barcelona dins d’aquesta accepció territorial. I entre moltes altres citacions, Itskhaq ben Sheshet Perfet (Barcelona 1326-Alger 1408), en varies teshuvot, concretament la 79, la 209 i la 228, distingeix clarament el que es feia “a les santes comunitats de Sefarad, d’Aragó, de València i de Catalunya”.

En el seu moment aquesta tesi va obrir una certa polèmica entre alguns hebraistes, bàsicament de fora de Catalunya, que van voler veure en les argumentacions motius més secessionistes que no pas historiogràfics. És cert que els jueus catalans medievals diferenciaven entre les comunitats dels territoris catalans de l’època i les comunitats procedents de les terres musulmanes de la Península, com també ho feien els jueus que habitaven en els altres regnes cristians. Però des del punt de vista de la historiografia actual, voler crear un grup diferenciat dels jueus sefardites i dels asquenasites no té massa sentit perquè la realitat cultural des de l’òptica jueva i històrica no fa aquesta distinció. Va ser a la diàspora on els jueus procedents dels diversos territoris peninsulars es van autoanomenar sefardites perquè Sefarad era la referència comuna que els recordava l’època daurada d’al-Àndalus.

Fins el 1492 va existir una comunitat jueva catalana que va assimilar la cultura i la llengua catalanes, com n’ha quedat constància en els textos aljamiats i en la documentació de l’època, a banda de fer servir l’hebreu com a llengua ritual. Si hagués existit una comunitat catalana jueva que hagués perdurat en el temps fins al dia d’avui, amb una llengua i uns costums propis, com és el cas dels sefardites, tindria sentit la tesi, que en darrer cas, seria potestat dels propis interessats.

Però això no és així. Quatre segles després de l’expulsió dels jueus peninsulars, va desaparèixer tot vestigi dels jueus catalans, inclosa la llengua: el català. En el cas del jueus de la Corona de Castella va ser diferent. Avui en dia continuen conservant la seva llengua judeocastellana (sefardita, ladí, judeoespanyol), és a dir, el castellà que ells i els cristians castellans parlaven en el segle XV, igual que han conservat alguns costums i el minhag, en petites comunitats de Grècia, Turquia i del Magrib, i de manera més extensa a Israel i entre els jueus del continent americà, sobretot a partir de la persecució nazi durant la Segona Guerra Mundial.

Si el català no va perdurar entre els jueus catalans va ser perquè la major part d’ells van emigrar cap al sud de França i a Itàlia, on la similitud del francès, l’occità i l’italià era prou gran amb el català perquè canviar de llengua fos molt fàcil. Els castellans jueus, però, es van haver d’enfrontar amb el grec i el turc, llengües que els eren estranyes i que requerien més dificultat en el seu aprenentatge, raó per la qual van mantenir com a propi el castellà del segle XV fins avui.

També hi va haver emigració catalana cap a l’est de la Mediterrània. Sabem que hi havia sinagogues amb minhag català a Tessalònica i a altres llocs, com Istanbul, com esmenta diverses vegades l’escriptor i filòsof Edgar Morin[3]. En el cas de Tessalònica, van desaparèixer a començaments del segle XX. Caldria veure, però, quin era el grau de pertinença tenien aquestes comunitats a aquelles terres d’Edom o si ja havien assimilat el terme sefardita.

Probablement, amb aquestes comunitats va desaparèixer també tot vestigi del qatalanit, que seria l’equivalent al sefardita actual dels jueus procedents de la Corona de Castella. El que no s’ha de fer, com succeeix, és pensar que els jueus catalans parlaven una judeollengua: parlaven català, com castellà parlaven els jueus de la Corona de Castella. El qatalanit existiria si es parlés ara mantenint el català que parlaven el jueus catalans fins el segle XV[4].

Tornant a terres d’Edom, el problema és que tant aquest terme com Sefarad han passat de ser denominacions geogràfiques a definir la procedència d’un fenomen. En el primer cas, el purament geogràfic, quedaria prou clara la diferència entre tots dos territoris, i la Catalunya medieval no estaria territorialment integrada a Sefarad. Però quan ens referim als sefardites, el gentilici va més enllà de la referència als jueus que habitaven els territoris musulmans de la Península ibèrica i acaba englobant els jueus de l’Europa Occidental emigrats cap a diverses zones de la Mediterrània i els Països Baixos, després de l’expulsió de 1492, per diferenciar-se dels asquenasites, establerts al centre i l’est d’Europa, i posteriorment a Amèrica. Aquestes dues comunitats sí estan ben diferenciades, tant pel que fa a la seva procedència, com a les seves tradicions i ritus.

Serà a partir de la unificació cristiana de la Península, i a mesura que en el temps termes com Hispània i Espanya prenen naturalesa política, que s’acabarà assimilant el topònim Sefarad al d’Espanya (o al de Península ibèrica), i així ho utilitzen els propis jueus i la historiografia. No queda més remei, doncs, que incloure els judeocatalans entre els sefardites. Anar més enllà en l’afirmació contrària és voler donar un caràcter essencialista a uns fets que, havent existit, no són una realitat, pel cap baix des de principis del segle XX, en què van desaparèixer els darrers descendents dels jueus expulsats de Catalunya el 1492.


[1] Eduard Feliu, “Catalunya no era Sefarad: precisions metodològiques”, dins Mariona Companys (ed.), La Catalunya jueva, Barcelona: Àmbit / Museu d’Història de Catalunya, 2002, p. 25-35 [en castellà aquí].

Eduard Feliu, “La trama i l’ordit de la història dels jueus a la Catalunya medieval” [en línia], Actes del I Congrés per a l’estudi dels jueus en territori de llengua catalana. Barcelona-Girona, 15, 16 i 17 d’octubre de 2001. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2004, p. 9-29.

[2] Simon Schwarzfuchs, “La Catalogne et l’invention de Sefarad” [en línia], Actes del I Congrés per a l’estudi dels jueus en territori de llengua catalana. Barcelona-Girona, 15, 16 i 17 d’octubre de 2001. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004, p. 185-208.
M. Josep Estanyol i Fuentes, “Sefarad i el jueus catalans” [en línia].

[3] Edgar Morin, Vidal et les siens. París: Seuil, 1989.

[4] V. Enric H. March, “El judeocatalà, el dialecte que mai no va existir”, Bereshit [blog].

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *