Salvador Espriu, T. S. Eliot i la cultura jueva


Por

He aquí una excitante propuesta de la mano de Dídac Llorens Cubedo. Dos gigantes de la poesía, dos figuras imperdibles del siglo XX como T.S. Eliot y Salvador Espriu, acusados incluso de antisemitismo en alguna de sus obras. Un artículo que representa un pequeño esbozo de lo que podemos encontrar en “T.S. Eliot & Salvador Espriu” (Universitat de Valencia, Servei de Publicacions, 2013), un magnífico estudio sobre la obra de estos dos poetas compartiendo un imaginario bíblico revuelto. Llorens Cubedo pone sobre la mesa dos formas literarias de aproximarse al legado cultural judío, desde la identificación directa e intencionada de Espriu hasta la más polémica de Eliot.

Eduardo V. Estlin

espriu_eliot

Hi ha diferències importants entre l’obra literària de T. S. Eliot (1888-1965) i la de Salvador Espriu (1913-1985), entre les seves visions del món, però podria afirmar-se que, essencialment, són poetes comparables. Tot i pertànyer a generacions diferents, ambdós tingueren una exquisita educació humanista, en el sentit clàssic del terme; visqueren amb angoixa la convulsa primera meitat del segle XX; s’interessaren per la necessitat humana de trobar sentit a l’existència; assumiren el compromís de conèixer, preservar i continuar la cultura universal. Les circumstàncies i actituds que els uneixen es corresponen amb característiques comunes de la seva pràctica poètica, particularment amb el recurs a imatges de la tradició literària, la mitologia i la religió. El judaisme és un component significatiu de la rica xarxa imaginativa compartida per Espriu i Eliot.

Eliot fou un jove aclaparat per pressions familiars i laborals, per les frustracions d’un matrimoni fracassat. També se sentia desorientat, des del punt de vista de la fe. Havia sigut educat dins l’unitarisme, una branca del protestantisme que rebutjava el dogma de la Trinitat i amb la qual el poeta anglo-americà mai no arribà a identificar-se. La seva conversió al catolicisme anglicà, l’any 1927, li proporcionà finalment la pau espiritual. Aquest experiència vital es reflecteix clarament en l’evolució temàtica i simbòlica de la seva obra: d’una poesia eclèctica, fragmentària, satírica, a una més cohesiva i definida, purgativa, gairebé mística. Com ha explicat David B. Dickens, la dimensió imaginativa dels poemes d’Eliot –en gros, des de la La terra eixorca (1922) a l’evocació del jardí de les roses amb què comença Burnt Norton (1936)– es correspon amb la Golah i l’assentament en la terra promesa.

Espriu tingué també una sòlida educació religiosa: amb el seu característic sentit de l’humor, explicava que la seva mare era una catòlica tan estricta, que semblava calvinista. Com Eliot, sentí autèntica devoció pels llibres de la Torah o la Tanakh: considerà Job arquetip de l’èsser humà, indefens davant l’arbitrarietat de la injustícia; es reconegué en la saviesa escèptica del predicador de l’Eclesiastès; escollí la figura d’Ester, la reina jueva que evità l’extermini del seu poble, per erigir un monument (Primera història d’Esther) a la seva llengua amenaçada. La persecució de la cultura i la llengua catalanes durant el franquisme justifica la identificació de Catalunya (o Sinera) amb Israel, constant dins l’obra espriuana. No obstant, tots els pobles ibèrics hagueren de fer una col•lectiva travessia pel desert: l’enfonsament de la postguerra, la repressió del totalitarisme. Per això Espriu es dirigeix a ells amb el revelador apel•latiu de Sepharad i de vegades amb la retòrica d’un profeta hebreu. Precisament per expressar el seu complet estranyament amb les confrontacions que acabaren dividint Sepharad, es creà un alter ego literari, i l’anomenà Salom.

Espriu també s’interessà pel potencial regenerador de la càbala, prenent com a model la doctrina d’Isaac Lúria (1534-1572) i al•ludint a obres d’altres cabalistes sefardites. Dolors Bramon relacionà el projecte poètic d’Espriu amb la imatge dels sefirot, els vasos que contingueren la llum de la divinitat (Ein Sof), que s’esmicolaren i que caldrà reconstruir. Rosa Delor, que aviat publicarà un estudi sobre Espriu i la càbala, ha demostrat com alguns dels seus llibres (Les cançons d’Ariadna, per exemple, la versió definitiva del qual es publica l’any 1980) reproduixen l’esquema d’un arbre sefiròtic i ha explicat que el poeta considerava la llengua i la cultura catalanes la seva Mishnà, un patrimoni que calia defensar a ultrança.

Les al•lusions d’Eliot als textos compartits per jueus i cristians són múltiples, però a la seva obra, saludada com a màxim exponent de la modernitat contemporània, els crítics han vist traces d’antisemitisme. Christopher Ricks i Anthony Julius foren els primers a identificar-les: a la col•lecció d’assajos After Strange Gods (1934) a poemes primerencs com ara “Gerontion” o “Sweeney Among the Nightingales” (1920), a fragments que formen part del manuscrit de La terra eixorca. No obstant, el poder d’influència d’aquest darrer poema és tan gran, que també inspirà els jueus: If Not, Not (1975-6), de l’artista nordamericà R. B. Kitaj (1932-2007), és un exemple. Irònicament, les ressonàncies apocalíptiques del poema més celebrat d’Eliot evocaren a Kitaj l’horror de la Shoah: una de les imatges dominants del quadre és la inquietant representació antropomòrfica de l’entrada del camp d’extermini d’Auschwitz.

Espriu connecta amb la cultura jueva d’una manera directa i intencionada o, inevitablement, a través del cristianisme. Eliot ho fa només d’aquesta segona manera, indirectament. El tema de l’antisemitisme dins la seva poesia continua sent polèmic, controvertit i torbador. Contrasta amb l’adscripció d’Espriu a la cultura jueva, palesada per la seva obra. Es tracta d’una discrepància notable entre dos poetes pròxims en molts altres aspectes, dues figures cabdals del segle XX que mereixen l’esforç d’una lectura profunda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *