Ron Jones i L’Onada: Three Found Songs


Por and

El 1967 mentre el rock i l’hipisme eren la tònica comuna i els moviments pels drets civils lluitaven contra un govern que exercia la violència, portava endavant una guerra, aplicava la repressió i ho feia tot en nom del bé col·lectiu; un professor d’història de Califòrnia portava endavant un experiment amb els seus alumnes: els va fer part d’una organització de clars ressons nazis. El resultat, en pocs dies, va ser tant esgarrifant com recordat.

Tot va començar com un joc didàctic en una aula de la Cubberley High School, una escola de secundària a Palo Alto, Califòrnia. Ron Jones, un professor d’història contemporània de 26 anys que solia convertir les seves classes en una experiència rara i divertida, va posar en acció un experiment que va desembocar en uns resultats inesperats i obscurs. El disparador va ser la pregunta formulada per un dels alumnes: “Com és possible que els ciutadans alemanys diguessin que no sabien el que estava passant als camps de concentració?”

L’experiment, doncs, va consistir en convertir els alumnes en membres de “La tercera Onada”, un grup autogestionat que actuava sota les premisses de Disciplina, Comunitat i Acció, per comprovar per quant temps seria possible sostenir-lo i quines actituds individuals i grupals s’instaurarien en el procés.

Ens trobem amb Ron Jones, un jove de 72 anys, alegre i divertit que, acompanyat de la seva inseparable esposa ens espera reclinat en un sofà del hall del Teatre Lliure amb els peus en alt. En aquest màgic teatre de la sempre alegre vila de Gràcia s’hi està representant L’Onada, rigorosament escrita per Ignacio García May i impolutament dirigida per Marc Montserrat Drukker. Convidem en Ron Jones a pujar a la terrassa del teatre, on tindrem més privacitat per assaltar-lo amb les nostres preguntes que contesta amb la passió que el caracteritza.

Ron Jones, rialler, a la terrassa del Teatre Lliure de Gràcia.

Ron Jones, rialler, a la terrassa del Teatre Lliure de Gràcia.

Com pot ser tan fàcil infundar tanta ràbia i enuig en un grup de joves?

Tots volem pertànyer a un grup. Tots volem sentir que som significatius i que formem part de l’acció. I tots volem respostes simples. Això provoca la sensació que podem ser superiors als altres i ens fa capaços d’un gran mal.

Segueixen existint grups influenciats d’aquesta manera?

I tant. I de moltes maneres, no només a l’estat-nació. Potser també a la família, potser a l’església, potser al temple, potser al lloc de treball. Els feixismes es poden donar a lloc en molts àmbits. Sempre trobarem l’abusador i la persona que és abusada… I el testimoni: aquell que simplement observa en silenci.

Quan veus l’obra que avui es respresenta al Teatre Lliure, quin és el primer record que et vé al cap d’aquell experiment?

La forma en que vam renunciar a la nostra llibertat per pensar que érem superiors als nostres veïns. I com diu en Marc Montserrat “Existeix el crim del silenci”.

Què va ser el que més va ajudar a crear la unitat de L’Onada?

L’Onada va ser molt impulsada pel sentit de comunitat. Però també ho va ser per targetes de membre, salutacions, guardaespatlles, judicis… Tenia aquesta electricitat que ens va aclaparar a tots. Vam renunciar a la nostra llibertat, però ens agradava. M’agradava! M’agradava el poder, m’agradava el control i m’agradava l’adulació.

Els alumnes saluden ferms al professor, interpretat per Eduard Farelo.

Els alumnes saluden ferms al professor, interpretat per Eduard Farelo.

Aquesta electricitat, va aclaparar a tothom?

No! No a tothom. Van haver-hi dues noies a la classe que van resistir. Una va fer cartells i els va penjar per les parets de l’escola. L’altra es va posar dempeus al mig de l’experiment i va dir “No ho feu”. La meva muller va ser la tercera dona que va ser crítica i em va dir “No m’agrada en el que t’has convertit. Has d’aturar-ho immediatament”. Afortunadament la meva dona i jo hem fet 50 anys junts ara. Però llavors ella em va dir “Has perdut la teva alegria, has perdut la teva amabilitat. Amb aquestes virtuts és com pots fer canviar a la gent, no convertint-te en un dictador.”

Què feies amb els que s’oposaven a L’Onada? Els intentaves convèncer o els deixaves fer?

Van ser molt pocs els que van resistir. I jo volia que ho fessin, volia que resistissin, volia que s’aixequessin i paressin l’experiment. Volia que algú entrés a l’aula: un rabí, un altre mestre, un pare, el director de l’escola… Volia que algú que entrés a l’aula, es posés dret i digués STOP! I així jo podria senyalar aquella persona i dir “Aquest és el nostre heroi quotidià! Aquest és qui necessitem per detenir el feixisme!”. Però aquella persona mai va arribar.

Quina va ser la teva estratègia per adreçar-te a estudiants amb perfils tan diferents?

Oh! En primer lloc vaig agafar els més intel·ligents i els vaig apartar. Després estaven els del darrere, els sorollosos amb qui era molt fàcil interactuar. Però la meva sorpresa va ser la gran massa mitjana; aquells estudiants que habitualment obeïen en silenci. Aquests van ser els que realment van ser impulsats per L’Onada perquè, per primer cop, van tenir un rol important dins la classe, podien controlar, ser acceptats i ser poderosos dins la classe.

Igual que va passar a l’Alemanya nazi, existia un clima de crispació previ a L’Onada?

I tant! Si vas a l’habitació daurada, a Nuremberg, pots trobar llibres de text de molts anys enrere que mostren els jueus com a porcs. Ja existien uns prejudicis de com es veien als jueus abans de Hitler. El mateix va passar a la meva classe. Hi havia una condició prèvia de confusió. L’arribada d’estudiants negres per primer cop, va causar un gran caos a l’escola; hi havia la sensació de que es podia solucionar aquest problema amb l’ordre de L’Onada.

Ron Jones (Eduard Farelo) parla seriosament amb en Norman (Malcom McCarthy).

Ron Jones (Eduard Farelo) parla seriosament amb en Norman (Malcom McCarthy).

A més de la qüestió Nazi, vas fer altres experiments similars a l’escola?

En vaig fer un munt, d’experiències. Per exemple, per ensenyar sobre l’apartheid a Sudàfrica vaig prohibir l’accés dels estudiants a certes zones de l’escola. Per parlar del capitalisme els vaig fer portar coses per vendre a l’hora del dinar, i que així tinguessin beneficis, pèrdues i desigualtats. Per ensenyar el socialisme vam fer una col·lecta de diners, vam anar a comprar menjar i ho vam compartir tots junts. Quan va tocar parlar de comunisme vaig fer que els estudiants treballessin d’acord a les seves habilitats i rebessin d’acord a les seves necessitats… l’hora del dinar va ser un caos! Aquesta manera d’ensenyar permet els estudiants no aprendre, sinó experimentar cadascun d’aquests fenòmens.

Arribats en aquest punt, molt agraïts però encara no satisfets, gosem demanar-li a l’inextasiable Ron Jones una última cosa. Li confessem que ens agradaria concloure l’entrevista amb una pinzellada d’art. Ens suggereix que li nomenem tres grans temes i ens sorprèn amb aquesta joia única i irrepetible de la qual li estarem eternament agraïts:


Galeria d’imatges preses entre bastidors, durant els assaigs de L’Onada:

L’Onada

Creat per Marc Montserrat Drukker i Ignacio García May
Basat en l’experiment real de Ron Jones

Text: Ignacio García May
Idea i direcció: Marc Montserrat Drukker

Estrena mundial al Teatre Lliure de Gràcia el 14 de Març de 2013
Temporada 13/14: del 20 de Març al 20 d’Abril de 2014 al Teatre Lliure de Gràcia.

intèrprets Eduard Farelo Ron Jones / Boris Cartes Steve / Malcom McCarthy Norman / Marta Ossó Wendy / Alba Ribas Sherry / Andrea Ros Aline / Martí Salvat Robert / Joan Sureda Doug / veu en off Jordi Royo

Traducció del castellà Cristina Genebat / escenografia Jon Berrondo / vestuari María Araujo / caracterització Toni Santos /  il·luminació Albert Faura (a.a.i.) / so Francisco Grande i Igor Pinto / vídeo Xavier Bergés / documentalista Federico Szarfer

ajudant de direcció Toni González Lillo / ajudant d’escenografia Jose Novoa / ajudant de vestuari Mireia Llatge

construcció d’escenografia Tallers d’escenografia Jordi Castells Pascualín / confecció de vestuari Sastreria Caireta i Godet

producció Teatre Lliure

agraïments Mark HancockPhilip Neel, COCO COMIN Escola de Dansa i Comèdia Musical, MOZAIKA, Mercè Ramos, Mireia Carulla, José Luis Guerín, Jaume Tomàs Carulla, Xavier Mestres, Toni Vives, Gisela Crem, Miriam Bar, Pep Montserrat, Glòria Folguera, Albert Folguera, Carles Masdeu, Jonathan Littell, Judit Terma Carla Rovira

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *