Mai tindreu el nostre odi


Por

Una de las imágenes difundidas en Twitter en solidaridad con Barcelona.

 

Hores després de l’atemptat terrorista que ha sofert Barcelona, la nostra ciutat, a on han estat assassinades 13 persones i més de 100 romanen ferides, volem expressar el nostre sincer condol a les víctimes i els seus familiars. Sentim ràbia, perquè negar-ho, i una profunda tristesa, però no ens està permès tenir por. Aquella por primitiva que ens paralitza i ens empeny a una inexorable derrota. Avís per navegants: “Mai serem vençuts!”.

Escrivim contra el fanatisme, contra la barbàrie, contra l’amnèsia d’una Europa incapaç, perillosament semblant a aquella Europa d’Entreguerres que caminava amb voluntat ferma cap a la destrucció. Ahir a la tarda l’atzar va decidir que l’atemptat ens trobés editant un article sobre Stefan Zweig. Submergits en aquell món inoculat d’odi ens vam topar de sobte davant de l’ou de la serp.

El món d’ahir. Memòries d’un europeu, el seu relat de la fi d’aquell món, hauria de ser de lectura obligada a les escoles. Les mateixes escoles d’on han sortit els terroristes. En la lectura, els espais fronterers entre l’ahir i l’avui, els límits entre el passat i el present, es difuminen. Zweig ens parla de Charlotteville, de Barcelona i de la sala de concerts Bataclan amb una franquesa que espanta(…) L’escriptor austríac, jueu i pacifista considerava un deure moral explicar allò que els seus ulls havien vist. Els joves educats en l’Àustria imperial, en un ambient segur i estable, no podien veure en el futur sinó signes de progrés. No podien sospitar que ja s’estava incubant l’odi entre els seus iguals. Zweig ens obra la finestra al nostre passat, un passat que, com ahir, se’ns mostra com un mirall que ens veiem obligats a mirar.

Antoine Leiris, periodista de France Bleu, va perdre la seva dona a l’atemptat de la sala Bataclan. Hores després va publicar una carta dirigida als terroristes. A la carta assegura que els terroristes mai tindrien el seu odi i que el seu fill de 17 mesos d’edat no creixerà amb por. La carta es va tornar viral per l’emotiu missatge. Avui, un dia després de l’atemptat, signem les seves paraules:

“El divendres a la nit li veu robar la vida a un ésser d’excepció, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, malgrat això no tindran el meu odi. No sé qui sou ni vull saber-ho, sou ànimes mortes. Si el Déu en nom del qual mateu cegament us va fer a la seva imatge, cada bala en el cos de la meva dona serà llavors una ferida en el seu cor.

No els donaré el privilegi d’odiar-los. Ho teniu merescut però respondre a l’odi per la ira seria cedir a la mateixa ignorància que us va convertir en el que sou. Voleu que tingui por, que miri als meus conciutadans amb sospita, que sacrifiqui la meva llibertat per la seguretat. I no, no ho aconseguireu.

La vaig veure aquest matí després de dies i nits d’espera. Estava tan maca, tan bella, com quan em vaig enamorar d’ella fa 12 anys. Per descomptat, estic devastat pel dolor, els concedeixo aquesta petita victòria, però serà de curta durada. Sé que ella ens acompanyarà cada dia i que ens trobarem en aquest paradís de les ànimes lliures al que vostès mai tindran accés.

Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. Té només 17 mesos i com cada dia menjarà el seu berenar i després anirem a jugar com sempre. Tota la seva vida aquest nen us farà l’afront de ser feliç i lliure, perquè no, no tindreu tampoc el seu odi”.

Ara és l’hora de tornar a passejar per Barcelona…

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *