L’hospitalitat de la llengua


Por
Source: Bracha L. Ettinger (Hebrew: ברכה ליכטנשטיין-אטינגר).

Edmond Jabès. [Source: Bracha L. Ettinger (Hebrew: ברכה ליכטנשטיין-אטינגר).]

Els mots canvien quan canvien de boca?

Què véns a fer-hi, al meu país?

De tots els països, el teu és el que m’estimo més.

Que estimis la meva pàtria no justifica la teva presència permanent entre nosaltres.

Què em retreus?

Estranger, tu seràs, sempre, per a mi un estranger. El teu lloc és a casa teva i no pas aquí.

El teu país és el de la meva llengua.

Darrere la llengua hi ha un poble, una nació. Quina és la teva nacionalitat?

Avui, la teva.

Un país és, de primer, una terra.

Aquesta terra es troba, també, en els meus mots. Però ho confesso, no és la meva.

Per fi ho reconeixes.

No en tinc, veritablement, de terra. He fet, del llibre, el meu lloc. Ho saps.

Tu, molt hàbilment, has obrat per apropiar-te de la meva llengua.

Que no la compartim?

En absolut. L’has après. Això és tot. Jo hi he nascut.

Dolç engany. Tinc, com més va, la sensació que la meva llengua neix amb mi.

L’exercici, la pràctica d’una llengua no ens donen cap dret sobre seu. Ens inciten a parlar-la, a escriure-la de la manera més correcta possible.

Ens donen el dret d’estimar-la. ¿I no és pas a ella a qui recorro, per conèixer-me més bé, per comprendre’m; per interrogar, finalment, el meu esdevenidor?

Tu no pots reivindicar el passat de la meva llengua.

El meu passat és el seu, en la mesura que els meus primers mots m’han estat insuflats per ella.

Haurien pogut, igualment, ser mots d’una altra llengua.

Els mots canvien quan canvien de boca?

Sens dubte. Al començament, hi ha l’anhel.

El teu anhel, potser, però no pas, forçosament, el seu. La llengua està lliure de lligams. Deus a les circumstàncies haver adoptat la meva llengua. Jo la vaig heretar.

Els meus pares me la van revelar. Les meves paraules, d’ençà, són de reconeixement vers ella i de fidelitat.

És perquè casa meva t’agrada, que et pertany?

La llengua és hospitalària. No té en compte els nostres orígens. Com que no pot ser altre que allò que n’arribem a treure, no és res més que el que esperem de nosaltres mateixos.

I si no n’esperem res?

La teva solitud serà igual que la nostra. Et faig donació, aquesta nit, del meu llibre.

Un llibre no s’ofereix. S’escull.

El mateix passa amb la llengua.

Edmond Jabès.


EDMOND JABÈS, fill d’una família jueva italiana, va néixer a El Caire l’any 1912 i es va haver d’exiliar a França el 1957. La seva poesia gira entorn de l’alteritat, la fragilitat de la paraula, el desarrelament i la figura de l’estranger. Per a Jabès l’escriptura és «una exploració del no-res a través del vocable». Proper al pensament d’Emmanuel Levinas, Maurice Blanchot i Jacques Derrida, la seva obra més coneguda és Le Livre des qüestions (1963). «L’hospitalitat de la llengua» pertany a Le Livre de l’Hospitalité, editat pòstumament el 1991, any en què va morir. No hi ha cap llibre de Jabès traduït al català.


[+] Text publicat originalment al número 1 de la revista El Funàmbul.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *