Les Valquiries del Palau


Por

 inside-the-music-print-campaign-by-mierswa-kluska-gessato-gblog-5-580x854L’orgue del Palau de la Música Catalana, situat al carrer de Sant Pere més Alt de Barcelona, impressiona per la seva mida i pel seu so majestuós. Converteix l’edifici en un instrument musical en sí mateix, el transforma en una caixa de ressonància luxosa i colossal. El seu interior és una veritable phísica de la poesia. El seu so flueix tots els matins amb l’ajut d’un cor autòmat. Uns pistons ben brunyits s’ocupen de desbarrar els tubs i manxes de l’orgue. Aquesta cura prèvia per la brillantor del so em fa pensar ara en l’obstinada tradició jueva que conserva les seves memòries com a relíquies i prepara l’avenir dels seus fills. L’ascensió de Hitler al poder el 1933 va fer que molts joves músics jueus brillessin amb llum pròpia i aquelles tecles i cordes haguessin de ser espolsades.

Era dijous, l’alta societat catalana rebia al mestre convidat Karel Antscherl, nebot de Herr Professor Moritz. El jove txec es disposava a interpretar el Concert número 2 de Szymanowski entre aplaudiments fragorosos. Sobre els pilars de l’hemicicle s’alçava una horda de valquíries emmotllades en guix. Els seus corsers alats provaven de contenir l’alè i d’ignorar l’agitació que destorbava els carrers de Barcelona. Els sabres de rebel•lió començaven a dringar. Aquella mateixa setmana el falangista Andrés Saenz de Heredia y Arteta, parent de Primo de Rivera, moria en una batussa popular.

Amb Karel a la batuta i un ritme Ben Tenuto, el públic del Palau fou conduït cap als cims abruptes dels Carpats i per un moment es va lliurar a les delícies d’una cornamusa.

Durant la Segona República espanyola, entre 1931 i 1936, Karel no era conegut més enllà de l’escena teatral d’avantvanguarda. El jove jueu va anar aguditzant el seu nervi amb el swing acrobàtic i la llibertat atonal dels seus compatriotes Jaroslav Jezek i Alois Haba. Aquests espadatxins de l’esperit i del compàs es van unir a Praga per fundar el Tam-Tam, un corrent artístic que buscava amb tenacitat tot el naixent i esdevenidor com ara el Swing o el Honky-tonk.

De la mateixa manera entre les escorrialles del Rock va emergir la música Grunge. Va ser als anys noranta. Aquest moviment va néixer als garatges familiars de Seattle i molt aviat es va estendre per tots els instituts. A les aules van començar a veure’s pantalons descosits i guitarres. Tots volíem compondre i gravar cançons pròpies. Ens passejàvem per Portaferrissa per trobar bons plegats de roba. De fet això era més importants que qualsevol mena d’habilitat musical. Muntar una banda entre companys de classe no era pas massa complicat.

Amb un amic que havia madurat la seva veu a la coral de la Nostra Senyora de Lurdes varem estar tocant durant una llarga dècada. Les nostres lletres tenien un caire folk força contagiós. Amb dues maquetes a les nostres esquenes ens van convidar al programa de ràdio “Res a veure” d’Ona Catalana. Sempre recordaré aquella singular entrevista. La periodista Rita Marzoa no acceptava la idea que les nostres lletres fossin en anglès, una llengua prestada. Així ho va fer saber als seus 15.000 oients.

Una mica contrariats varem refusar qualsevol temptativa promocional i des de llavors ens varem limitar a tocar en un vell teatre del Raval. Allí hi havia un Club de la Comèdia que valorava el nostre esforç importador però generalment sortíem darrera d’un monòleg que girava entorn a la dieta de la carxofa. Davant de tal inanició ens varem retirar dels escenaris i el duo es va dissoldre.

A l’estiu de 1933 la veïna Alemanya ja anava segregant als músics israelites de la vida pública mitjançant una federació cultural a part. El Teatre Lliure de Praga, amb Karel al capdavant de la banda de música, reaccionava davant d’aquesta injustícia amb l’estrena de “L’ase i la seva ombra”, una obra trufada de diàlegs improvisats i de profund calat satíric. Es va produir una airada reacció sobre com s’havia relatat el procés contra Jorge Dimitrov, acusat d’incendiar el Reichstag i d’organitzar la presumpta conspiració bolxevic contra el poble alemany. Per valorar l’impacte de l’espectacle i donades les tenses relacions amb l’ambaixada alemanya, el ministre txecoslovac Eduard Benes els va obligar a retirar el nom d’alguns personatges. Així és com Adolf Hitler va passar a anomenar-se Ultrasenyor…

En vistes de la solució, el teatre fou clausurat pel seu activisme indòmit i reiterat. Llavors en Karel es va obrir pas a la Ràdio Estatal. Va treballar-hi com a enginyer de so i director musical, acomplint-se així el seu gran somni de dirigir una orquestra simfònica. Va escollir els primers acords de la Simfonia del Nou Món de Dvorak com a nova senyal d’interval i va començar a emetre per a mitja Europa.

Dins de l’esperit nazi, el Romanticisme era considerat l’aval més preuat del seu llegat nacional; allí on van forjar les seves nocions de pàtria i sang. Al maig de 1938 i davant de l’embat del jazz, la ciutat de Dusseldorf va organitzar una exposició per restituir l’honor de tot allò que era considerat art degenerat. Des de l’estudi Karel va protestar transmetent en directe la Suite per a oboè i piano de Pavel Haas, que conjugava elements cubans i “negroides” amb detalls litúrgics bohemics.

En Pavel i en Karel es van llançar al fragor de les aigües, allí on les onades peten amb més fúria. A Espanya, el sacerdot jesuïta Nemesio Otano va estendre la seva visió del jazz en un editorial titulat “La música en las emisoras de radio”. Quan Déu vol embogir algú li satisfà tots els desitjos. Allà hi proclamava “¡Esas exóticas danzas de negros, producto de las selvas americanas, deben eliminarse sin compasión, con la severa intervención de las autoridades civiles y eclesiásticas si es preciso!”.

Els comediants de l’antic Teatre Lliure, acompanyats de nens txecs i alemanys, van implorar la solidaritat entre les nacions amb la cançó “Contra el vent“. Però un cel tan carregat no s’aclareix sense una bona tempesta. Al matí següent, el 15 de març de 1939, Txecoslovàquia fou ocupada i la vida de Karel va patir un gir inevitable. A Alemanya la federació cultural jueva fou dissolta i els seus membres van començar a ser deportats. Karel fou acomiadat de l’emissora. Va abandonar Praga i va tornar al seu poble natal. Els estius a Fatherland ja no eren el mateix. El destacament local de les tropes d’assalt el va expulsar. En Karel es va refugiar en un llogarret on va treballar clandestinament de llenyataire fins el 16 de novembre de 1942 quan finalment fou capturat i internat a la ciutadella de Theresienstadt.

Karel es va espavilar per muntar allí una gran banda de corda. Durant aquest període també van haver-hi cabarets i serveis religiosos que van servir d’aliment espiritual al mateix temps que d’esbarjo pel sofert ghetto. Al principi les autoritats prohibien aquestes iniciatives. Més tard no només les van permetre sinó que les van estimular per els seus propis fins propagandístics. Així van crear la imatge maquillada d’una ciutat jueva acollidora i rica en vida cultural. És interessant consignar que artistes reclusos de la mida de Viktor Ullmann i Hans Krasa van portar a escena obres de les que s’havia reprimit la seva execució en els països dominats pel Reich. Els alemanys van remodelar la ciutat per rebre la visita de la Creu Roja i van rodar una pel•lícula documental sota la direcció del cineasta jueu Kurt Guerron. A la cinta hi apareixen junts en Pavel i en Karel apartant la mirada i bullint d’indignació.

El 18 d’octubre de 1944, amb el rodatge acabat, ells tres i 18,000 presoners més van ser traslladats a Birkenau. Només entrar al camp, les valquíries van reaparèixer amb tota la seva vitalitat rapaç. La tos vençuda del Pavel les va excitar sobre manera. Elles el van reduir i com una simple alforja va quedar penjat del llom d’un dels cavalls. El Dr. Mengele pres per la emoció va anar desplegant aquell comboi de cabelleres onejants i va posar fi al batec entremaliat de la Tam-Tam. Totes aquelles vides  es van allunyar com aus de pas vestides de frac i punys blancs.

x274_e809-boris-indrikov_premonitionNomés un entre els artistes txecs, en Karel, va aconseguir ser destinat al camp de Gross Rosen. Va sobreviure treballant com a reclús per l’empresa VDM. L’home es va anar esberlant lentament fabricant hèlix pels avions de la Luftwaffe. El músic va romandre mut davant del xerric de les fresadores que semblaven sacsejar-ho tot. Un bon dia els ocells del camp van anar cap a ell. Tords i gaigs van voler recordar l’arribada del mes de maig. I les caderneres van trinar amb ganes com si tot fos primavera. El 9 de maig de 1945 en Karel i la resta de presos de Gross Rosen van ser finalment alliberats per l’Exèrcit Roig.

Ha passat el temps i la nostra estimada vella Europa segueix el seu curs sense masses ensurts. Fa poc vaig sentir a la Pavel Haas Quartet. Una nova fornada de músics! Les seves melodies desterrades em van pessigar l’ànima. Em van desencadenar el desig de reprendre el violí i d’afeccionar-me en certa manera al llegat familiar. Amb la tenacitat del cor autòmat vaig anar amollant el meu legato i animant l’anticipació dels meus dits encara aficionats. Ara crec haver conquistat l’art de la repetició mecànica. Inclús en ocasions quan tanco els ulls veig com la música flueix de nou i com les notes palpiten i voltegen sota els peus de les valquíries; sempre belles i escuderes.

Material relacionats:

foto2

foto3

foto9

Da Camera (2012)

Der Fuehrer Schenkt den Juden eine Stadt (1944)

Proti větru (1938)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *