La mitificació de la realitat


Por
Autoretrat a Drawing Board, Bruno Schulz.

Autoretrat a Drawing Board, Bruno Schulz, 1919.

L’essència de la realitat és el sentit. Per a nosaltres, el que no té sentit no és real. Cada fragment de la realitat viu en la mesura que participa d’un sentit universal. Les cosmogonies antigues ho expressaven amb la sentència «al principi hi havia la Paraula». L’innominat no existeix per a nosaltres. Anomenar alguna cosa significa incloure-la en un sentit universal. La paraula aïllada, peça de mosaic, és un producte recent, resultat de la tècnica. La paraula primitiva era deliri que girava al voltant del sentit de la llum, era un gran tot universal. Avui dia, en la seva accepció corrent, la paraula és tan sols un fragment, un rudiment d’una mitologia remota, omnímoda i integral. Per això conté la tendència a regenerar-se, a rebrotar, a completar-se per tornar al seu sentit total. La vida de la paraula rau en el fet que tendeix a milers de combinacions, com els trossos del cos esquarterat de la serp llegendària que es busquen els uns als altres en les tenebres.

Aquest organisme complex i tanmateix integral es va trencar en vocables separats, en síl·labes, en la parla quotidiana; sota aquesta nova forma, aplicat a les necessitats pràctiques, ha esdevingut un instrument de comunicació. La vida i el desenvolupament de la paraula han estat empesos cap a un camí utilitari, i s’han vist sotmesos a les normes de la vida pràctica. Però quan els requeriments de la pràctica relaxen els seus rigors, quan la paraula, alliberada d’aquesta coerció, s’abandona a si mateixa i torna a les seves pròpies lleis, pateix una regressió: retroba les seves connexions antigues i tendeix a completar-se; i aquesta tendència de la paraula a tornar al seu cau, l’enyorança del retorn als orígens, a la pàtria verbal, l’anomenem poesia.

La poesia són curtcircuits de sentit que es produeixen entre les paraules, és la regeneració impetuosa de mites ancestrals.

Quan fem servir paraules corrents, oblidem que són fragments d’històries antigues i eternes, i que construïm les nostres cases amb fragments d’escultures i d’estàtues dels déus, com bàrbars. Les nostres definicions i conceptes més sobris són descendents llunyans dels mites i històries antigues. No hi ha ni una sola engruna de les nostres idees que no provingui de la mitologia, una mitologia que ha estat transformada, mutilada, remodelada. La primera i principal funció de l’esperit és la creació de faules, d’històries. La força que guia el coneixement humà és la convicció que al final de les seves investigacions, descobrirà el sentit últim del món, sentit que cerca en les altures de les seves construccions artificials. Però els elements que fa servir ja han estat utilitzats abans, provenen d’històries oblidades i desmuntades. La poesia re-coneix aquests sentits extraviats, torna les paraules al seu lloc, les uneix segons els seus significats antics. En mans del poeta podríem dir que la paraula reviu el seu sentit essencial, floreix i es desenvolupa espontàniament segons unes lleis pròpies, recupera la seva integritat. Per això tota poesia és un acte de mitologització, tendeix a recrear els mites del món. La mitologització del món encara no ha acabat. El procés tan sols ha estat frenat pel desenvolupament de la ciència, ha estat empès cap a una via secundària on viu sense comprendre el seu significat veritable. Però la ciència, també, no és més que la construcció de mites sobre el món, perquè el mite resideix en els seus fonaments i nosaltres no podem sortir del mite. La poesia arriba al significat del món per deducció, anticipant, per mitjà de grans dreceres i aproximacions agosarades. La ciència tendeix cap al mateix fi inductivament, metòdicament, tenint en compte tot el material de l’experiència. En el fons, poesia i ciència tenen el mateix objectiu.

L’esperit humà és incansable glossant la vida amb l’ajut dels mites, en el procés de donar sentit a la realitat. La paraula, abandonada a si mateixa, gravita cap al sentit.

El sentit és l’element que condueix la humanitat en el procés cap a la realitat. És una dada absoluta que no es pot derivar d’altres dades. No es pot saber per què hi ha coses que ens sembla que tenen sentit. El procés de donar sentit al món està estrictament relacionat amb la paraula. La parla és l’òrgan metafísic de l’home. Tanmateix, amb el pas del temps, la paraula es fa rígida, s’encarcara, deixa de vehicular nous sentits. El poeta torna a les paraules el seu paper conductor a través de nous curtcircuits que sorgeixen de les seves tensions. Els símbols matemàtics són una ampliació de la paraula en una nova dimensió. La imatge també és descendent de la paraula original, paraula que encara no era un signe, sinó un mite, una història, un sentit.

Generalment considerem que la paraula és una ombra de la realitat, el seu reflex. Seria més just afirmar el contrari: la realitat és l’ombra de la paraula. La filosofia és realment filologia, l’exploració profunda i creativa de la paraula. 

Bruno Schulz.
Publicat a la revista Studio (Varsòvia) l’any 1936.


[+] Traducció David Cuscó.

Text publicat originalment a la revista El Funàmbul. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *