La literatura d’Eduardo Halfon


Por

Fa tant de temps que la qüestió de la identitat és un dels principals motors creatius en el món de l’art que emprar aquest terme per mirar de descriure una obra determinada és gairebé com no dir-ne res: un lloc comú; un tòpic. Eduardo Halfon (1971) és guatelmaltec, jueu i àrab. Part de les seves arrels són europees i ha viscut la major part de la seva vida als Estats Units. La seva obra literària tracta, sobretot, de la identitat. I del desarrelament. De fet, Halfon fins i tot nega una altra realitat convertida en tòpic segons la qual l’única pàtria d’un escriptor és la literatura: en el seu cas, ni això. Enginyer de professió, es va acostar a la literatura força més tard del que ho acostumen a fer la majoria d’autors. Halfon pensa en anglès, però escriu en espanyol.

Les històries de Halfon normalment no segueixen cap ordre línial. Es divideixen en episodis breus que combinen —d’una manera gens aleatòria— escenes temporalment diferents. Ell mateix es defineix com un contista que escriu nouvelles. La infantesa i la mort hi són temes habituals i és aquí on apareix la família, especialment els avis: ells del Líban i de Łodz i elles d’Alexandria i Alep. Una infantesa a Guatemala narrada per algú que confessa que se sent molt més llatinoamericà que no pas guatemaltec, d’una manera molt semblant a com, abans de la Xoà, els qui advocaven per un sentiment europeu i europeista eren, sobretot, escriptors jueus que transcendien les vision nacionals. Creien en una dimensió europea transnacional que va desaparèixer als camps d’extermini. La veu de Halfon és la d’algú que se sent desubicat; d’algú que sap que és estranger arreu.

Els llibres de Halfon són un projecte, un tot. Un intent de reconstruir(-se) per mitjà de l’escriptura. Als seus llibres hi barreja vivències personals amb d’altres que no ho són, la qual cosa li permet subratllar la frontera borrosa entre ficció i realitat i, alhora, evidenciar el que molts escriptors fan sovint: sempre escriuen el mateix llibre. Els finals dels seus relats s’esfilagarsen, es difuminen i resten oberts, segurament per fer-nos entendre que l’important és el transcurs més que no pas la conclusió; que les preguntes sempre són molt més rellevants que les respostes.

Quan era petit, l’avi polonès de Halfon —com el que apareix a Duelo (2017) i a Monasterio (2014)— explicava als seus nets que el número que duia tatuat a l’avantbraç era el del seu número de telèfon. No va ser fins al final de la seva vida que va donar permís al seu nét escriptor perquè viatgés a Polònia i visités les restes (gairebé inexistents) del món que havia hagut de deixar enrere l’any 1945. El viatge que fa el narrador de Halfon és una recerca d’arrels que no té gaire a veure amb el que alguns autors nord-americans presenten de manera edulcorada en algunes novel·les d’èxit (compareu, sinó, el relat «Oh gueto mi amor» de Signor Hoffman (2015) o El boxeador polaco (2008) de Halfon amb la novel·la Tot està il·luminat de Jonathan Safran Foer).

A Monasterio, el protagonista i el seu germà viatgen a Israel per assistir a la boda de la seva germana amb un ultraortodox. Durant tot el relat, el narrador no es pot treure del damunt la sensació desagradable que tot allò que se suposa que hauria de sentir a Israel com a jueu és una imposició forçada que no té res a veure amb la realitat. El narrador (i sospitem que Halfon també) rebutja el judaisme i, alhora, mira d’acostar-s’hi a partir de l’actitud del nòmada que observa i relativitza gairebé sense voler, inconscientment.

Quan li pregunten per les seves influències, Halfon sempre anomena Carver, Cheever, Hemingway, Faulkner i, sobretot, Txékhov. Amb aquests referents, el llenguatge de Halfon ha de ser concís. I ho és. I evocador, també. El narrador de les històries de Halfon és curiós, tímid, escèptic. «No hi ha cap lloc del món on em senti a casa», diu, com si es tractés d’un Joseph Roth del segle xxi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *