La injustícia no és un fet natural.


Por

Golden Haggadah, Circa 1320, feta a Barcelona o rodalies (British Library MS 27210).

El proper divendres els jueus de Barcelona, els de Madrid, els d’Oviedo, Màlaga, València…, celebrarem el Séder de la primera nit de Péssakh, durant el qual complirem amb l’obligació de recordar l’esclavitud dels nostres avantpassats i la seva posterior alliberació como si nosaltres mateixos l’haguéssim viscut. La història que rememorarem no és només de les més influents que mai s’hagin narrat, sinó que també va ser única durant la seva època. A l’antiguitat van sorgir un gran nombre de mites i grans narratives. En aquests, allò més comú era explicar els fenòmens que la gent vivia, tan naturals (la pluja, els trons, els moviments dels astres…) com socials (la jerarquia social, els imperis, les guerres…). La història de Pesaj, en canvi, és ben diferent. Ens presenta una realitat social que llavors era inamovible, i era la base sobre la qual es sustentava la major civilització que el món havia vist: l’esclavitud. I en comptes d’explicar-la o justificar-la, es declara que és possible extirpar-la de la faç de la terra, fins i tot quan compta amb tot el suport de tot un imperi Egipci. La injustícia, diu, no és un fet natural, i cadascun de nosaltres té la possibilitat, així com la obligació, d’enfrontar-s’hi. Per això, tot recordant aquesta història com a pròpia, ens veiem obligats a afrontar la injustícia que vivim actualment.

Des de les càrregues policials del matí d’aquell 1 d’octubre envers els ciutadans catalans que van acudir pacíficament a les urnes per participar en un referéndum il·legalitzat per l’Estat fins la tarda d’abans-d’ahir, 23 de Març, en la qual cinc diputats més van ser condemnats a pena de presó sense fiança, els ciutadans catalans i espanyols estem patint la instrumentalització de l’Estat per part del govern, amb el suport de diversos partits de la oposició i davant la passivitat de bona part de la societat, per a reprimir i colonitzar l’adversari ideològic.

L’1 d’Octubre vam ser testimonis directes de la violència exercida contra ciutadans innocents per part de les forces de seguretat de l’Estat. Un Estat que des d’aquelles primeres hores va escollir la mentida i el cinisme en afirmar, alternativament, que l’actuació de la policia havia estat proporcionada o bé que les càrregues que tots vam veure no s’havien produït. Seguidament hi va haver una persecució judicial dels polítics que havien intentat donar veu i vot a un elevat percentatge de la població catalana que demandava, mentre l’Estat es tapava els ulls i el nas, poder saber a través d’una votació democràtica si existia una majoria o no que volgués que Catalunya es convertís en una República independent.

Amb l’empresonament dels diputats Turull, Rull, Romeva, Forcadell i Bassa, en són 15 ja els presos polítics que l’Estat manté a les seves presons, mentre que Catalunya continua sent governada des de Madrid per un grup de polítics que, a diferència dels que estan reclusos a Alcalá-Meco o Estremera, no han estat escollits pel poble. I quan novament un nombre considerable de ciutadans va sortir a protestar per l’actuació d’un poder judicial polititzat, la policia tornà a colpejar a les persones que tenia el deure de protegir.

Tot i així, la deriva autoritària de l’Estat no acaba amb el procés ni amb Catalunya. En els últims mesos també s’ha dictat pena de presó contra Valtonyc per criticar a la monarquia en un dels seus raps; s’ha segrestat la publicació de Fariña, un llibre en el que es senyalava la connexió del narcotràfic gallec amb alguns càrrecs del Partit Popular; s’ha colpejat amb duresa als manifestants murcians que s’oposaven a les obres de la línia d’alta velocitat; s’ha retirat una exposició d’ARCO per denunciar l’existència de presos polítics a Espanya… Sense oblidar que ja des de fa algun temps, al nostre país és constitutiu de delicte fotografiar a policies en acte de servei o manifestar-se massa aprop del Congres dels Diputats després de l’aprovació de la infame Ley Mordaza.

I tot això mentre segueix sense resoldre’s una de les majors trames de corrupció i espoli de diners públics que s’han pogut veure, mentre el poder judicial ha trigat cinc anys en determinar que l’anotació “M. Rajoy” trobada als comptes del finançament il·legal del Partit Popular podria assenyalar al president del govern, mentre que el portaveu d’aquest partit es pot permetre el luxe de recordar-li als diputats encausats pel procés que “tenen fills”.

Mozaika és un col·lectiu format per joves de diferents ideologies i procedències geogràfiques, independentistes i unionistes, d’esquerres o de dretes, però units al voltant d’un ferme compromís amb la democràcia i amb la defensa de la llibertat i els drets humans. Per aquest motiu, davant la deriva autoritària del govern, no podem més que aixecar les nostres veus contra les reiterades vulneracions de drets que la ciutadania està patint a mans d’un Estat al qual se li suposa la tasca de, ja no només no lesionar els anteriors drets, sinó de vetllar per ells i fer-los créixer.

En el moment d’enfrontar-se amb el comès d’acabar amb la injustícia, Moisès va argumentar, potser amb raó, que no era la persona més adequada per a aquella missió. Tot i així, la responsabilitat d’enfrontar-se a la opressió no recau sobre els més preparats, sinó sobre tots nosaltres. Assumim, com a plataforma jueva, la no indiferència davant l’entorn en el qual vivim. Per això, amb més determinació que mai, aixequem les nostres veus amb l’esperança de que l’alliberació que un dia vam viure i que avui en dia recordem pugui servir d’inspiració per a millorar la societat en que vivim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *