LA CONSTRUCCIÓ DE LA QÜESTIÓ JUEVA A CATALUNYA: Representació i imatge del món jueu fins al 1939


Por

Si es donen per bones les xifres existents sobre el nombre de ciutadans d’ascendència
jueva a Catalunya durant les quatre primeres dècades del segle XX, hom s’adona que la seva
presència fou extraordinàriament ínfima. En un total de població que oscil·là de poc menys
de dos milions de persones el 1900 a prop de tres milions a finals del trenta, les dades sobre
jueus evolucionen d’uns pocs centenars declarats com a tals a finals del segle XIX a uns cinc
mil a mitjan anys trenta.

És evident, doncs, que la influència de la població hebrea a la Catalunya contemporània ha estat pràcticament nul·la. A Catalunya, com a Espanya, més que a un contacte directe,qualsevol vestigi de judaisme quedava circumscrit al record d’un passat llunyà, a mites icreences populars i a una tradició religiosa de discurs eminentment antijueu.

No fou fins ben entrat el segle XIX quan es començà a generar dins de determinats cercles
intel·lectuals espanyols una discussió teòrica al voltant del paper històric dels jueus d’origen
peninsular, els anomenats sefardites. Discussió que ràpidament es traslladà als ambients
polítics i que encetà encesos debats entre sectors filosefardites i grups ultracatòlics al·lèrgics a
qualsevol aproximació als jueus. Eren debats plantejats a nivell teòric que esdevingueren una
forma de qüestió jueva espanyola però amb la particularitat que es feien sense una presència
visible i estable d’hebreus.

A Catalunya, la qüestió del sefardisme no tingué una incidència tan important com a Espanya.
Per contra, a finals del vuit-cents començà a entrar en el discurs de certs intel·lectuals catalans
la qüestió semita, especialment entre els primers catalanistes i alguns catòlics integristes. De ben
segur que les disputes que arribaven de França sobre aquesta qüestió –com les conseqüències
de l’afer Dreyfus– a una Catalunya molt permeable a les idees que venien de l’altra banda dels
Pirineus, impulsà l’ús de la retòrica semita en un sentit i en un altre en el debat català.
Amb l’entrada al segle XX, la societat catalana esdevenia complexa i els eixos de discussió
política també es multiplicaven. Catalanistes, republicans, conservadors, catòlics i carlins
omplien la tribuna pública de publicacions i revistes que plasmaven opinions i comentaris. Les
tensions socials i les propostes nacionals, així com les religioses i les anticlericals dibuixaven un
escenari social i polític complicat i divers. Aquesta diversitat ideològica va condicionar cada una
de les preses de posició dels diferents grups polítics davant d’una realitat catalana, espanyola i
europea canviant i a voltes traumàtica.

Dins d’aquest marc, l’avenç significatiu en els camps cultural, periodístic i polític que hi hagué
a la Catalunya d’aquells anys propicià una nova i progressiva concentració de mirades sobre
la realitat jueva del moment. La causa d’aquell interès cada vegada més gran pel món hebreu
ha de cercar-se en una coincidència. Simultàniament i en pocs lustres van coincidir diferents
aspectes relacionats amb els jueus a partir dels quals la societat i els seus intel·lectuals pogueren
conèixer i manejar mecanismes suficients per interessar-se, entendre, explicar o combatre el
món jueu. Una convergència d’elements no necessàriament vinculats entre sí però que situaren
la temàtica hebrea a l’ordre del dia com mai ho havia estat.

Fons fotogràfic de la Fundació Baruch Spinoza sobre la CIB.

Alguns d’aquests aspectes coincidents van ser deguts a la pròpia dinàmica catalana. Altres
van ser esdeveniments a escala europea i internacional que acostaven els debats i desafiaments
del judaisme modern a la premsa del país.

Un dels primers elements que cal considerar va raure en la formulació etnicista dels primers
pensadors catalanistes, quan a finals del XIX equiparaven els catalans amb pobles germànics
i els castellans amb arrels semítiques per tal de traçar una línia de separació entre les dues
comunitats. Aviat, però, aquesta visió va deixar pas a un canvi de tendència en què els catalans
s’identificaven amb alguns dels estereotips positius atribuïts als jueus. Aquesta paràbola, fruit
dels atacs anticatalanistes de certs sectors espanyols que relacionaven les demandes catalanistes
amb l’egoisme jueu segons la retòrica extremista, vinculà per molt temps l’autoidentificació dels
catalans amb característiques típicament jueves.

Per la seva banda, la Renaixença, el procés de recuperació lingüística i nacional encetat
a mitjan segle XIX, donà gran importància a la recuperació del passat medieval. Aquest fet
suscità un interès per les antigues comunitats judeocatalanes, produint-se una progressiva
tendència a abandonar discursos històrics de toc antijueu per un positivisme que posava en
valor les aportacions jueves a la història de Catalunya. La valorització dels passat hebreu anà
a càrrec d’historiadors i hebraistes com Joaquim Miret i Sans, Antoni Rubió i Lluch, Ignasi
González Llubera, Josep Maria Millàs i Vallicrosa o Carles Rahola.

A part de les qüestions precedents, cal afegir que el catalanisme des del seu naixement ha
tingut una tradició europeista que l’ha dut a interessar-se per altres processos nacionals. Des del
felibritge occità fins a l’exemple irlandès, passant per la monarquia dual austrohongaresa o el
nacionalisme txec. Amb la declaració Balfour, el nacionalisme jueu esdevingué paulatinament
més present a les tribunes catalanes, però les respostes que s’hi donaren van ser divergents.

Hi hagué mostres de rebuig del sionisme per part de l’integrisme catòlic davant la possibilitat
d’un control hebreu dels espais cristians a Terra Santa al costat de veus molt escèptiques com
la del líder regionalista conservador Francesc Cambó. Però l’interès periodístic deixà pas
a una obra cabdal per entendre la interpretació catalana del nacionalisme jueu. Entre el
1928 i el 1929 es publicà en dos volums l’obra extraordinàriament documentada El sionisme
o la qüestió nacional hebraica escrita pel sacerdot claretià Pere Voltas. La simpatia mostrada pel
sacerdot disparà encara més l’interès català pel sionisme. El catalanisme d’esquerres oferí
nombrosos exemples de suport a la construcció d’una llar nacional per als jueus a Palestina i
especialment implicat en aquest sentit fou el polític catalanista Antoni Rovira i Virgili.

Un altre focus d’interès pel sionisme foren els episodis de violència àrabojueva al mandat
britànic de Palestina de 1920, 1929 i 1936, que esdevingueren un nou punt de debat públic
amb gran implicació hebrea. Les capçaleres catalanes es feren ampli ressò dels aldarulls i
els autors diversificaren les seves opinions i polemitzaren sobre les causes del conflicte. Per
uns, es tractava d’un exemple més de la persecució secular patida pels jueus; per altres,
eren la conseqüències de la política colonialista que pretenia el sionisme. Sense oblidar
els posicionaments de conveniència proàrabs d’opinadors integristes antijueus o les crides
conciliadores a la formació d’un Estat binacional com a solució a la qüestió de Palestina d’un
Lluís Nicolau d’Olwer que citava a Martin Buber i Arthur Ruppin.

Al seu costat, però amb més recorregut, es produí un altre fenomen en part ja present a
finals dels segle XIX però que s’incrementà el primer terç del XX per la mateixa dinàmica
modernitzadora de la societat catalana. Des del primer romiatge fet pel poeta Jacint Verdaguer
el 1886 a Terra Santa, una corrua de catalans benestants es desplaçaren a l’altra banda del
Mediterrani per motius diferents. La majoria de viatgers deixaren anotat en llibres o articles
de premsa el relat del seu periple, per la qual cosa l’evolució demogràfica, religiosa, política i
sociològica del Pròxim Orient d’aquells anys –i en especial de Palestina– quedà radiografiada
en aquesta literatura.

Mossèn Cinto ho féu amb Dietari d’un pelegrí a Terra Santa i Miquel Costa i Llobera amb
Visions de la Palestina. Més tard, els pelegrinatges d’inspiració religiosa s’incrementaren, amb
la mateixa tònica de descriure l’escena dels hebreus pregant al mur de Jerusalem com uns
laments que, al parer d’aquests escriptors, no podien amagar la seva naturalesa deïcida.
Francesc Cambó i Gaziel, en els seus viatges per l’orient mediterrani, identificaren els
sefardites amb una barreja de condescendència i agror. Altres viatgers sense motius religiosos
exploraren les possibilitats econòmiques per a la Catalunya autònoma el fet de mantenir
lligams comercials amb Palestina. I uns darrers, com el cas del poeta Josep Carner, enviat
diplomàtic a Beirut entre 1935 i 1936, es convertiren en testimonis privilegiats dels avenços
del sionisme a Palestina i de les disputes amb els àrabs.

Paral·lelament, Catalunya i sobretot la seva capital es convertiren en el punt de sortida
de la majoria de la literatura antijudeomaçònica amb què l’integrisme catòlic es rearmà
ideològicament durant el període republicà. Amb uns antecedents molt clars a les campanyes
legitimades per l’encíclica Humanum genus promulgada el 1884 per Lleó XIII, l’element
antijueu, molt més reconeixible en la tradició popular, s’integrà a l’antimaçoneria per
combatre la modernitat. Durant l’embat polític que desembocà en la Segona República
s’inflamà de nou la reacció dels sectors tradicionalistes i ultraconservadors, que recuperaren
novament el discurs antijudeomaçònic que més tard la Dictadura franquista adoptaria com
a ideologia. La modernització del relat de la conspiració jueva mundial seria obra del jove
sacerdot català Joan Tusquets i Terrats, ben influent en els cercles més pròxim al general
Franco durant la Guerra Civil i autor de diversos pamflets antisemites de base catòlica.
Però el catolicisme a Catalunya tenia una altre vessant més catalanista, reformista i atent
als nous aires de canvi del món catòlic europeu que també s’interessà pel judaisme. Allunyantse
dels ultraortodoxos, definí a grans trets una relació amb el món hebreu de tolerància i
proximitat, però amb la finalitat última d’arribar a una conversió dels jueus a la fe cristiana.

Amb plataformes d’opinió de gran calatge intel·lectual, el catolicisme renovador català
defensà la dualitat històrica judaisme-cristianisme, bandejà l’acusació deïcida i condemnà
l’antisemitisme per raons de fraternitat humana. L’exemple més clar d’aquesta actitud
fou l’influent caputxí Miquel d’Esplugues i la seva obra El missatge d’Israel, on féu explícita
l’admiració pel poble jueu.

El relat antijueu dels sectors catòlics més durs fou combatut pel republicanisme catalanista,
i un dels temes que més friccions generà va ser la interpretació del retorn de jueus a Catalunya.
A partir de la Primera Guerra Mundial, alguns sefardites –que el 1918 inauguraren la
primera Comunitat Israelita des de l’expulsió del segle XV–, i a partir de 1933 una majoria
de refugiats asquenasites, arribaren amb comptagotes principalment a Barcelona, i la seva
presència no passà inadvertida. L’entusiasme i l’interès dels periodistes liberals contrastà
amb els pitjors pronòstics fets pels cercles integristes. Si pels primers la presència de jueus
significava la normalització d’una injustícia històrica, tot i alguns prejudicis, pels segons era la
constatació de la infiltració jueva segons declaraven els Protocols dels savis de sió.
Així, les desqualificacions que per aquesta qüestió es produïren entre l’entorn polític
d’Esquerra Republicana i els ideòlegs de l’antisemitisme català o amb periodistes regionalistes
conservadors i seguidors de Charles Maurras com Manuel Brunet, tornaven a situar la qüestió
jueva al centre del debat.

La confluència de tots aquests elements tingué un punt molt important a conseqüència
de l’arribada de Hitler al poder d’Alemanya el 1933. Ja abans, però sobretot des d’aleshores,
la definició racista del règim alemany i especialment l’antisemitisme foren aspectes que
potenciaren encara més la inclusió de l’element hebreu a la discussió pública. El nazisme, tot
i la certa ambigüitat del principal mitjà integrista en un primer moment, fou rebutjat per tots
els grups ideològics.

El catalanisme d’esquerres defensava els jueus, se solidaritzava amb els perseguits i
condemnava el règim antidemocràtic i dictatorial de Hitler, amb dures paraules contra les
lleis racials de 1935 i la Kristallnacht de 1938. El regionalisme no fou tan explícit però denuncià
qualsevol persecució per motius politics o racials, igual com es manifestà des de les files del
catolicisme renovador. El carlisme equiparava el paganisme nazi a una mena de maçoneria
i, en nom del cristianisme, no hi podia donar suport. Pel mateix motiu la persecució racial es
rebutjava, si bé això no equivalia a deixar de denunciar els jueus com a agents del bolxevisme
i les seves ànsies de domini mundial.

Resulta impactant, per tant, la retòrica relacionada amb el món jueu en una Catalunya
pràcticament buida de persones d’aquesta ascendència. La confluència de tots aquests
aspectes va anar concentrant els diversos elements vinculats amb els jueus en un període
de temps molt determinat. Aquest fet generà conscient o inconscientment la construcció
d’un espai públic compartit però molt divers de reflexió, de comentaris, d’explicacions i d’ús
interessat –propagandístic i polític– del concepte i de la representació dels jueus on cada grup
ideològic definí a grans trets un posicionament diferent del de la resta. A manca de jueus,
doncs, la construcció de la qüestió jueva a Catalunya esdevingué un exercici ideològic gràcies
a l’excepcionalitat del moment històric.

One thought on “LA CONSTRUCCIÓ DE LA QÜESTIÓ JUEVA A CATALUNYA: Representació i imatge del món jueu fins al 1939

  1. 1410
    25 maig, 2017 at 20:45

    Una bon vol d’ocell. Mercès per l’article.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *