Entrevista a Manel Frau – Arc i Escut


Por

Rabí nascut a Mallorca a finals del s. XIV, Xim’on ben Tsemah Duran, (també conegut per l’acrònim RaixBats), fou un autor molt prolífic principalment conegut per les seves Responsa i tractats filosòfics. És també l’autor del tractat Qéixet u Maguén (Arc i escut), un llibre de polèmica on defensa el judaisme davant dels atacs dels missioners i teòlegs d’altres religions, un tractat que ara ha estat traduït, analitzat i publicat per Manel Frau-Cortès. Duran crea la seva línia temàtica a través de la contra-argumentació i anàlisi del cristianisme i l’islam en base als seus respectius textos “herètics”: el Nou Testament i l’Alcorà. La introducció i estudi d’Arc i escut escrits per Frau-Cortès ofereixen una profunda anàlisi de l’obra de Duran i desvetlla nombrosos interrogants entorn a la figura d’aquest rabí i de la seva obra. A més, Arc i escut fou probablement el primer que, en plena edat mitjana, abordà la comparació sistemàtica de totes tres religions.

Arc i escut RGB (5)

Aquest llibre, publicat recentment a Palma per Lleonard Muntaner, és una seqüela de la tesi doctoral de Manel Frau-Cortès, un jueu mallorquí resident a Estats Units. Parlant del retrat que Arc i Escut fa de la figura de Jesús, Frau-Cortès ens comenta que “Duran es basa sovint en arguments coneguts, principalment en al·lusions a Jesús que es troben al Talmud, però ho fa posant tota aquesta munió de cites talmúdiques disperses en perspectiva, de manera que les transforma en una narrativa interessant i amena”.

CG: Per què vares escollir la figura de Ximon ben Tsémah Duran? Quins trets et van cridar l’atenció per decidir centrar la teva tesis doctoral?

MF: El meu interès per Duran ve de fa molts anys i va començar per la constatació que una figura tan coneguda arreu del món, nascuda com jo mateix a Palma, era pràcticament desconeguda a casa nostra. La primera vegada que vaig llegir textos de Duran fou en relació al problema dels conversos forçats. Els textos legals i filosòfics de Xim’on Duran són estudiats a escoles rabíniques i departaments universitaris d’arreu del món, però poc o res s’havia publicat en català al respecte. Ja abans de fer la tesi vaig traduir –juntament amb Jordi Gendra– una interessant obra d’Isidor Epstein sobre Duran i les seves Responsa. Posteriorment he publicat diversos articles sobre el pensament de Duran respecte a la teoria musical, així com traduccions analitzades d’algunes de les seves poesies, en particular les relacionades amb els atacs al call. Era una decisió lògica escollir Arc i escut com a tema de la meva tesi.

CG: Duran aporta arguments molt raonables quan es tracta de defensar el judaisme en front a l’islam i el cristianisme. Sembla ser gran coneixedor del cristianisme, cosa que el permet argumentar amb  destresa el seu parer; i tanmateix li passa igual amb l’islam, amb el qual demostra molta familiaritat. Ara bé, per què quan examina l’islam sembla fer una crítica encara més punyent d’aquesta religió?

MF: Hi ha diverses raons històriques, primerament pel que fa a la seva familiaritat amb els textos i teologia de totes tres religions. Recorda que, abans d’haver hagut de fugir de Mallorca pels atacs al call de 1391, Xim’on ben Tsémah Duran era un erudit rabínic deixeble d’Efraïm Vidal i de Jonàs Desmestre, amic de Hasday Cresques. Durant la seva vida a Mallorca havia presenciat les disputes públiques i els sermons forçats. L’Església forçava els jueus a admetre predicadors cristians als serveis sinagogals, on la gent havia d’escoltar en silenci. Molts estaven genuïnament confosos i, tot creient els arguments dels predicadors, es convertien al cristianisme. Això ja estava ocorrent per tota la Corona abans dels atacs als calls. A més, un cop expulsat del país Duran arriba a Algèria on també hi ha molts de missioners, ara musulmans, que volen convertir els jueus. Al cap de pocs anys, els conversos forçats jueus que aconseguien escapar de Mallorca anaven arribant a Algèria a conta-gotes. La majoria no havien tingut cap educació jueva, no estaven segur del que creien els jueus normatius, o practicaven formes molt sincretistes de la religió. El meu argument és que Arc i escut també tingué una finalitat educativa per a aquesta gent. Per què és més punyent amb l’islam? Potser perquè el sistema teològic musulmà és més basat en la revelació pura, menys escolàstic, amb molt menys lligams amb la Torà. També és important el fet que, en el moment d’escriure el llibre, Duran viu a Algèria, en una societat força endarrerida i amb baix índex d’alfabetització entre els musulmans, com esmenta Epstein. La pràctica religiosa musulmana del seu entorn presenta els tics de la religiositat popular més simple, no exempta de superstició i fonamentalisme. Així i tot, Duran afirma que l’islam està més aprop del judaisme que el cristianisme, atès el seu clar monoteisme, pràctiques rituals comunes com la dieta, etc.

CG: Duran sembla tenir conviccions molt clares sobre les fonaments i creences del judaisme.

MF: Sí, Rabí Duran era molt racional i estava molt convençut de la seva fe. Havia presenciat la destrucció de les comunitats jueves catalanes i l’apostasia de molts, i tenia una gran simpatia pels cripto-jueus que encara vivien a Mallorca i a altres indrets. Les Responsa de Duran abunden en casos de conversos forçats i els aconsella com poden observar el judaisme d’amagat, fer matsà sense ser descoberts, etc., o bé dictamina quina és la validesa del vi kaixer o dels matrimonis jueus que celebren en la clandestinitat de les seves llars.

CG: Sembla que els jueus de la Corona catalano-aragonesa tenien una notable influència cultural directa de la Provença i potser no tant de la cultura andalusina o judeo-castellana. Així i tot, Duran cita constantment Maimónides, una autor d’Al-Andalus. Creus que els jueus de les Illes rebien més influencies del món cultural judeo-català o d’altres comunitats?

MF: Fa mal de dir fins a quin punt l’osmosi entre els jueus dels diversos regnes de la península ens permet afirmar taxativament que una comunitat fos exclusivament de l’òrbita d’un centre cultural determinat i no rebés influències d’altres. Sembla que els jueus catalano-aragonesos  havien rebut molta influència de Provença com dius. L’escola de Jonàs Desmetres de Terol, Nahmànides i la kabalà de Girona, l’ensenyament moral de Jonàs de Girona, tots deixen petjada en el pensament de Duran. A més, directament o per matrimoni, Duran era parent o descendent de tots aquests savis: casat amb una filla de Desmestre, que era nét de Nahmànides i de Jonàs de Girona, etc.

La influència de Maimònides no li arriba perquè tingués contacte cultural amb Al-Andalus necessàriament, sinó perquè la filosofia maimonidiana era ben coneguda a l’àrea catalana. Recorda, per exemple, el paper que el propi Jonàs de Girona va representar en la polèmica maimonidiana, el seu anatema i posterior retractació.

CG: Però si els grans autors judeo-catalans es varen formar a la Provença, per què creus que fa mal de dir si hi ha una decidida influència provençal?

MF: El pare de Duran provenia de la Provença, i òbviament Isaac el Cec, el mític iniciador de la càbala gironina, també. La influència provençal és innegable, però fa mal de dir si el pensament judeo-català era diferent al judeo-castellà simplement degut a la influència provençal. Jo crec que és un conjunt de factors i d’interaccions culturals. Però bé, sí que tens raó que els jueus mallorquins eren a totes llums catalans i perfectament en sintonia amb l’ambient cultural català, no castellà o andalusí. Duran parlava català, i també ho feia bona part de la seva audiència. L’admiració de Duran per Maimònides no revela cap fília particular per l’univers cultural andalusí.

CG: I per què creus que Xim’on Duran fa tantes referències a Maimòdes?

MF: El judaisme català de l’època està dividit entre maimonidians i anti-maimonidians. Els antimaimonidians eren més tradicionalistes, més escèptics respecte a interpretacions filosòfiques racionalistes de la Torà i també més afins al misticisme. Duran és mostra com a clarament  racionalista, però això no treu que en alguns punts també critiqui Maimònides i inclogui idees netament cabalistes en el seu discurs teològic. Has de pensar en Maimònides com un revulsiu filosòfic que penetra tota la discussió intel·lectual del judaisme de l’època. La controvèrsia maimonidiana és un afer ben present a Catalunya.

CG: El fet d’estar en una illa tan culturalment activa i tan ben posicionada en rutes de comerç com Mallorca, creus que proporcionà a Duran més riquesa cultural o religiosa?

MF: Probablement. La comunitat jueva mallorquina era intel·lectualment força rellevant, com també ho era la societat cristiana. La figura de Ramon Llull és transcendental, i surt de l’illa. Part de la formació judaica de Duran havia estat a Terol, on havia conegut Hasdai Cresques. A Mallorca hi havia una important escola cartogràfica jueva i diverses escoles rabíniques, incloent el cercle de Jonàs Desmestre, que anys abans de la seva mort als atacs del call s’havia traslladat a Palma. Atesa la ubicació, hi havia un gran trànsit de gent i de cultura amb la península però també amb el nord d’Àfrica. El coneixement de la llengua i literatura àrab probablement era major a Mallorca (i definitivament a València) que a la Catalunya vella. No és estrany que un percentatge dels noms de pila jueus de la documentació sobre el call de Mallorca siguin noms d’origen àrab.

CG: Per quin motiu?

MF: Potser perquè Mallorca no fou conquerida per Jaume I primer fins a 1229. Allà els catalans varen trobar una forta implantació de la llengua àrab entre la població, com proven els documents epigràfics. Llull va aprendre àrab amb un esclau seu. Duran dominava l’àrab ja abans d’emigrar a Nord-Àfrica i en la seva biblioteca personal hi havia llibres en àrab, a més de llatí i hebreu. Duran va viure només uns 150 anys després de la conquesta catalana. Imagino que entre la gent local i el trànsit marítim amb la conca mediterrània, hi devia haver molta osmosi amb la cultura àrab.

CG: L’aproximació de Duran a la figura de Jesús em sembla un esforç per aproximar el cristianisme al judaisme i fer entendre als cristians que ambdues religions tenen la mateixa arrel; però alhora, sembla una provocació i un desafiament, per exposar que Jesús no era Déu, cosa que Duran prova mitjançant no només els arguments de la Torà, sinó també dels propis evangelis.

MF: No crec que Duran s’adreci als cristians per a fer-los entendre els seus fonaments teològics. El judaisme no és proselitista i no intenta convèncer per a convertir altres persones. L’audiència de Duran és jueva i, tret d’ocasionals paraules catalanes, ell escriu en llengua hebrea. En certa manera, Duran torna als missioners cristians el seu propi argument, o al menys, el torna als jueus que han cregut aquest argument i han apostatat del judaisme. Els cristians diuen que la seva religió està arrelada en el judaisme i que, en venir Jesús, la profecia s’ha complert, el cercle s’ha tancat i la Torà ja ha estat ultrapassada per l’evangeli i per la redempció. Duran argumenta que si els cristians han arribat a aquesta conclusió ha estat perquè han interpretat la Torà malament, no l’han entesa o l’han tergivessada aposta, cosa que prova a partir dels evangelis i de les profecies bíbliques suposadament complertes per part de Jesús. En això Duran demostra un gran domini dels textos cristians.

CG: Duran va ser també un filòsof i teòleg català, equiparable a la figura de Ramon Llull.  Tot i així la repercussió d’un i l’altre no ha estat la mateixa.

MF: Sempre costa afirmar que la contribució d’un gran pensador sigui igual o superior a la d’un altre. Ara, Xim’on ben Tsémah Duran és un pensador de primeríssima línia, una figura legal i filosòfica la fama de la qual perdura i que ha tingut una influència transcendental en la filosofia jueva. Sense els seus principis fonamentals costa entendre Albo. La seva legislació halàkhica matrimonial –molt avançada, quasi feminista, per l’època– encara és un document legal jueu fundacional. Les seves Responsa encara inspiren decisions legals avui en dia. Per què és poc conegut fora de l’àmbit acadèmic i rabínic? Principalment perquè sempre ha estat reeditat en hebreu, gairebé mai traduït a cap llengua occidental, per oposició al cas de Llull. La gran obra filosòfica de Duran, l’Escut dels Patriarques, no ha vist mai una traducció excepte en comptats fragments. De les Responsa, una important font històrica, només se n’han traduïdes mitja dotzena. No parlo només de traduccions catalans. Tampoc no n’hi ha d’angleses o de franceses.

CG: Els jueus catalans hem estat obviats en l’imaginari públic, incloent la nostra aportació històrica i riquesa cultural. Fins i tot en època contemporània on ens trobem en un estat suposadament laic, la cultura jueva catalana passada i present és una gran desconeguda. Creus que aquesta línia té perspectiva de canviar?

MF: Crec  que al llarg de la història la cultura espanyola s’ha fonamentat en la uniformitat. Just acabat de fundar l’estat, ocorre l’expulsió dels jueus i els musulmans, i val a dir que els atacs físics contra els jueus ja havien començat cent any abans! Crec que Espanya mai ha sabut molt bé què fer amb la diversitat religiosa, cultural i lingüística. Més aviat l’ha vista com una nosa en el seu discurs identitari nacional. Pot hom ser espanyol i no ser catòlic? O es pot ser realment espanyol però de parla catalana? Fixa’t que en la cultura espanyola contemporània les aportacions artístiques i científiques d’Al-Andalus són celebrades i adoptades com a pròpies, mentre que els musulmans espanyols contemporanis són mirats amb total alteritat. No és només discriminació contra l’immigrant: els musulmans de Ceuta o Melilla són espanyols de generacions i són igualment alteritzats. En el cas de la cultura jueva, el coneixement del llegat és encara menor i, atès que el percentatge demogràfic jueu contemporani és menor que el dels musulmans, la comunitat jueva és encara més invisible. És possible que l’evolució de la identitat catalana contemporània la faci una mica més oberta i més sensible a aquesta diversitat. Això requerirà que el món acadèmic continuï donant a conèixer el llegat jueu català, però també que els jueus catalans visquem obertament una cultura jueva moderna i dinàmica, sense complexos i sense pors, conscients de la nostra aportació a aquesta societat. Vist des de fora –fa molts anys que visc a l’estranger– la millora en la normalització de la cultura jueva catalana d’avui és un fet palpable i esperançador. El caire d’aquesta mateixa revista hauria estat impensable fa una vintena d’anys, per exemple. Entre tots hem de publicar, discutir, fer art i cercar maneres de difondre aquesta riquesa, el nostre passat brillant i el nostre present vibrant i compromès amb la societat.

One thought on “Entrevista a Manel Frau – Arc i Escut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *