“Els jueus som nosaltres”. Seqüeles de Pau de Tars?


Por and

L’enterrament de Jacob i Josep a l’Hagadà de Sarajevo. (L’Hagadà és un manuscrit il·luminat que conté el text tradicional de la Hagadà que es recitat durant el Pessa’h o Pasqua jueva. És una de les Hagadà sefardites que varen ser produïdes a Barcelona al voltant de 1350.)

Com en altres països d’Europa, és normal que aquí també apareguin notícies relacionades amb els jueus: tant sobre els qui van viure i morir aquí, com sobre els qui hi viuen actualment. No fa gaire, la televisió pública catalana estrenava un documental colpidor sobre la història de Dory Sontheimer, “Les set caixes”, on s’explicaven els avatars de la seva família jueva alemanya sota el nazisme. Sortosament, els seus pares van poder instal·lar-se a Catalunya, no sense haver-se batejat abans. Així doncs, havent perdut la identitat jueva, per por de les deportacions, van poder refer la vida en una cultura i un país diferents.

És per aquests fets tràgics que sovint torcen la vida dels jueus europeus, ja des de l’època medieval, que creiem oportú comentar alguns aspectes de l’article que Daniel Bonaventura ha publicat al Diari de Girona sobre l’exposició inaugurada al Museu d’Història dels Jueus de Girona. El títol de l’article esmentat, “Els jueus som nosaltres”, que és una exclamació de la directora del Museu, Sílvia Planas (una frase que, al seu torn, va ser utilitzada per Manuel Forcano en un altre context), il·lustra bé la mena de sensibilitat i la dificultat dels qui no són jueus a l’hora d’haver de fer front a una figura de l’alteritat per excel·lència com ha estat el jueu allà on l’han deixat viure, tant en l’àmbit teològic com en l’àmbit lingüístic, filosòfic o cultural. Hi ha, però, un altre motiu d’estranyesa que va més enllà de l’article en si, i que és el títol “Diàspores jueves, camins europeus”, en una exposició que ha estat produïda per la Biblioteca Nacional d’Israel, és a dir, l’únic país que, òbviament, no forma part de la diàspora. Per això el fet d’afirmar “els jueus som nosaltres”, en aquest context, encara esdevé molt més xocant i curiós. Si els jueus som nosaltres, qui és aquest nosaltres? I a qui parla aquest nosaltres? Hi ha jueus, realment? O el fet de ser jueu és una qüestió al capdavall capciosa o imaginària?

Tot i això, volem precisar que aquesta no és pas una reclamació de representativitat exclusiva, com la que manifesta un cert feminisme, per exemple, o moviments com ara Black Lives Matter, en què és àmpliament reivindicat i acceptat el dret d’agency. És a dir, que haurien de tenir veu sobretot, i en primer lloc, aquelles persones a qui concerneix un afer determinat. El poder sobre el relat no és una qüestió de prestigi; és una qüestió metodològica que qualsevol institució que promou el coneixement de manera desinteressada adoptarà sense vacil·lacions. Si no fos així, tindriem dret a pensar que no es tracta de fer memòria històrica, sinó de gestionar la informació segons el criteri de rendibilitat que caracteritza qualsevol negoci turístic.

Situat a l’antiga jueria o call de Girona, el Museu que acull aquesta exposició rep molts turistes d’arreu (jueus i no jueus), però també catalans i gironins, tal com remarca Bonaventura. Això li dóna una importància cabdal no només com a aparador d’un llegat cultural que és part de la història de Catalunya, sinó també com a finestra cap al món jueu autòcton, cosa que ateny el conjunt de les persones jueves ara mateix vives, pensants, actives, sensibles i implicades, i no només les víctimes de la Xoà, o les que van viure al Call abans de ser-ne expulsades, forçades a la conversió, espoliades o assassinades pel fet de ser jueves, i que són part de la temàtica general que s’hi exposa.

El fet de voler preservar i difondre la història jueva és un aspecte significatiu de la memòria històrica, però qui recorda? I amb quina finalitat empra aquesta història específica? El perill d’obviar els testimonis, de no fer partícips els interessats i, concretament, d’esquivar el rol dels jueus en la reconstrucció del nostre recorregut històric, amb les ferides obertes de tantes víctimes anònimes (cal recordar la citació de Walter Benjamin en el seu monument de Port Bou), però també les aportacions a la cultura i al país, és un perill que va més enllà del risc de tornar a la persecució i a la segregació. Esborrar una identitat quan convé, apropiar-se-la o delimitar-la per tal de separar són gestos que de vegades vénen donats sense consens. No deixa de ser inquietant quan hi donem unes quantes voltes.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *