Deferència i repetició


Por

Nota introductòria: Un debat necessari

Presentem a continuació un article d’Arnau Pons titulat “Deferència i repetició”. Per posar-vos al corrent d’aquest afer i poder així emmarcar el present escrit de manera adequada, permeteu-me que us faci unes pinzellades d’aquest debat que té la Xoà com a escenari i la frivolitat com a actriu principal en l’ambient cultural català actual. Qui, a hores d’ara, encara desconeixi aquesta polèmica, que en prengui nota, perquè es remunta a uns quants anys enrere.

Arnau Pons va publicar l’any 2012 un llibre titulat “Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d´Auschwitz” a Lleonard Muntaner Editor. En aquesta obra, hi van participar un grapat considerable d’escriptors, filòsofs, crítics i historiadors que van donar, tot i la seva heterogeneïtat, una visió crítica conjunta d’una part del sector cultural català que sembla haver renunciat al seu afany crític i ètic, i en el qual la voluntat de remar contra el “políticament correcte” serveix de pretext per a l’apologia de la violència nazi, el racisme, l’homòfobia o la misogínia. L’acusació no és feta en va.

L’any 2006 va aparèixer en el llibre “Viure Mata” de l’escriptor Abel Cutillas l’aforisme següent: “L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se’ls va reconèixer com a poble escollit”. De seguida va saltar la polèmica a la premsa. Arnau Pons juntament amb Idith Zertal (historiadora israeliana i aleshores professora de la Universitat de Basilea) van denunciar la insensatesa. La polèmica no només va ser sufocada sinó que va donar lloc a uns posicionaments insospitats, com el d’Agustí Colomines, professor d’història a la Universitat de Barcelona i aleshores director d’Unescocat (Centre Unesco de Catalunya), el qual va sortir en defensa de Cutillas tot qualificant Idith Zertal de “turista intel·lectual”.

En el llibre “Escriure després”, s’hi exposa la polèmica provocada per l’aforisme de Cutillas junt amb alguns episodis il·luminadors de la vida literària i cultural catalana. Un exemple d’això és el suport acadèmic que s’ha donat, per part de la UIB i la UAB, al Taller Llunàtic, un grup mallorquí suposadament artístic i transgressor. Entre les “joies” de la seva producció, s’hi troben les il·lustracions que presentem aquí.

Il·lustracions del Taller Lunàtic

Il·lustracions del Taller Lunàtic

La polèmica, lluny de desaparèixer, ha donat lloc a noves intervencions. Crida molt l’atenció el propòsit d’algunes d’aquestes. Si a Europa aquest debat sembla superat, ja que la banalització no té cap tipus de legitimitat, aquí, lamentablement el cinisme i la insensibilitat continuen presents en alguns àmbits. Així doncs, Jordi Marrugat (que signa sota les sigles de la UAB), en el número 99 de “Els Marges”, revista de llengua i literatura catalana, publica un article titulat “Cacera de bruixes en la cultura catalana”, on envesteix durament contra els postulats d’Arnau Pons, al qual acusa de voler apropiar-se de les víctimes del nazisme per inventar calúmnies, provocar odis i buscar enfrontaments, per acabar qualificant “Escriure després” de racista i irracional. El seu article no escatima acusacions, que van des de la generalització estigmatizadora fins a atiar l’odi envers la universitat.

Heus aquí la rèplica d’Arnau Pons, que contesta a Jordi Marrugat tot situant-lo entre Pasolini i Deleuze en un article admirable. Esperem que el trobeu tan interessant com ho hem fet nosaltres.

                Víctor Sörenssen

_____________________________________________________________________________________


Contra Jordi Marrugat i la seva
diferència 

«Us ho prego, sigueu com aquells soldats,
els més joves d’aquells soldats,
que van entrar els primers
a l’altra banda de les reixes d’un lager
I allà els seus ulls… Ah, us ho prego,
sigueu joves com ells!»

És amb aquestes paraules que l’any 1968 Pier Paolo Pasolini s’adreça als espectadors d’Orgia,[1] la seva primera provatura teatral, i ho fa per boca de l’Home, protagonista i únic personatge masculí de l’obra. Som a les acaballes del «Pròleg» o preàmbul. L’Home s’ha penjat just abans que comenci la tragèdia lírica i és així, mort de fa poc, que parla als espectadors en tant que enemics seus («els meus enemics, que es volen defensar de mi»).[2] Però per què de bon començ ja els titlla d’enemics? I per què han de voler defensar-se d’ell, ell que ja està mort? Són ells, potser, els qui l’han emmenat a matar-se? I són tots, doncs, sense distinció, els seus virtuals assassins? Quin perill representa, per a tots ells, l’Home suïcidat d’Orgia? És perquè parla en nom del «negre, jueu, monstre» que els pot ser una amenaça (on la paraula ‘monstre’ sembla designar un contrast d’ordre sexual)? I per què Pasolini equipara d’entrada els espectadors d’aquesta obra —qualificada de «teatre de la paraula»— amb la societat italiana del seu temps i els situa tots ells «del costat del poder», de manera que incorre en una problemàtica generalització? Són tots els espectadors d’Orgia enemics declarats del seu protagonista abans i tot que ell mateix desfermi una violència brutal envers la Dona en un pacte sadomasoquista? Provaran tots de defensar-se de la diversitat sexual que ell representa? Tindran tots la mateixa responsabilitat envers la mort de l’un i de l’altra? No hi degué haver cap espectador, el dia de l’estrena, o potser cal dir: no hi ha hagut mai cap espectador que s’hagi mirat el protagonista d’Orgia amb complicitat o comprensió (i que per tant hagi entès la crítica de Pasolini), a pesar de la generalització estigmatizadora[3] que implica la paraula ‘enemics’ adreçada als espectadors d’aquesta obra violenta, en una mena de pars pro toto en què la gent que assisteix al teatre s’equipara amb el conjunt d’una societat culpable? Fins abans de matar-se, ha estat, l’Home d’Orgia, «amb tots els altres, del costat del poder»?[4] Que potser no implica la paraula ‘poder’, en aquesta obra, una problemàtica generalització, ja que el seu eix és precisament la Diversitat? No serveix el sadomasoquisme de generalització extremada per tal de dir altres formes de sexualitat, si tenim en compte que l’obra va ser dedicada a Aldo Braibanti, intel·lectual d’esquerres i homosexual declarat, condemnat el mateix any 1968 per haver ‘rentat el cervell’ de dos joves, un delicte que havia estat introduït en el codi penal italià durant el feixisme?

De fet, Orgia no cerca altra cosa que convidar-nos a pensar en la supervivència del feixisme després del 1945. (L’article del codi penal que es va fer servir per jutjar Braibanti no s’anul·laria fins a sis anys després de la mort de Pasolini, el 1981.) És per això que l’Home avisa que «la pau deixa sagnants empremtes com la guerra»[5] i és també per això que demana als espectadors que provin de posar-se en el lloc d’aquells soldats que varen entrar per primera vegada als camps d’extermini amb la finalitat d’alliberar-los, però sense saber ben bé què hi trobarien. Aquests espectadors no només donen un sentit a la representació de l’Home. No només determinen positivament i negativament la seva mort, en tant que enemics necessaris. A més a més, l’Home dóna per fet que són vells, mentalment vells. Si no, no els demanaria de ser, no ja joves, sinó «els més joves». Així doncs, no només hauran de ser «els primers», a fi de no tenir cap relat previ que els condicioni la mirada, sinó que també hauran de ser «els més joves», segurament tal com Blai Bonet dirà El jove. Tenen un nou començament com a repte, després d’haver assolit amb els ulls el capdamunt de l’horror.

D’aquesta manera, Orgia posa en relació el tractament de la diversitat sexual (o de la diferència, d’acord amb la traducció catalana del text)[6] en la societat italiana d’aleshores, plena de «consens i conformisme»,[7] amb el racisme, i per tant amb la manera com el nazifeixisme va tractar els jueus, o amb la manera com la societat nord-americana va tractar els negres (Martin Luter King, el varen assassinar l’abril d’aquell mateix any).

Per a Pasolini —gairebé com per a Judith Butler—: «Una altra monstruositat / escenifica els seus espectacles / en el lloc de les matances.»[8] Els lager s’havien transferit, havien canviat de lloc i també de natura, i ara tenien una altra existència en el si de la societat, amb uns altres monstres, uns altres individus assignats, al costat dels estigmatitzats de sempre. Som davant d’un altre tipus de generalització, igualment problemàtica, perquè els camps nazis tenen una especificitat i tota comparació pot deixatar o desvirtuar el que hi va succeir[9]. Però a diferència de molts intel·lectuals que generalitzen, Pasolini no fa diferències discriminatòries dins de la diferència, encara que estableix una diferència subtil entre el diferent i el bandejat. L’Home d’Orgia ens diu que «no ha estat ni un poeta, ni un boig, / ni un miserable, ni un drogat»; la seva Diversitat (o Diferència) és d’una altra casta i va lligada a una no-elecció. La tríada que esmenta és plena de significat i assenyala una mena de fraternitat en l’estigmatització: «negre, jueu, monstre». Sembla que no gosi dir ‘homosexual’ —aquesta paraula que Jordi Marrugat tampoc no anomena de manera explícita en la seva crítica d’Els Marges,[10] però de la qual es val massa ràpidament quan contraposa la pròpia homosexualitat i la pròpia catalanitat a la doble identitat d’una altra persona, Simona Škrabec, «d’origen eslovè i heterosexual»,[11] segons diu, per tal de deixar clara una diferència inconciliable o intransferible d’aquestes mateixes identitats, com si no fos possible que les identitats fossin volubles o mal·leables, com si, per a Marrugat, la identitat que estigmatitza fixant o que fixa estigmatizant (adjudicada en l’insult o en la persecució, o en el combat d’idees) fos idèntica de la identitat orgullosa i afirmada (davant l’insult o la persecució, i també en el combat d’idees). Perquè —no em puc estar de remarcar l’evidència— per a Marrugat la identitat nacional és ambiguament ètnica. O és que Simona Škrabec no és també catalana, tan catalana com Marrugat davant del diari Ara, per exemple? El cas és que Marrugat munta tota la seva crítica d’Els Marges com si Escriure després[12] fos equivalent, pel que fa al contingut, a una novel·la o a un recull de poemes qualssevol, ja que si ell hagués escrit una rèplica indignada davant d’uns quants de casos d’homofòbia en la literatura catalana contemporània basats en la mofa i en la banalització de la mort abjecta de sis milions d’homosexuals, que impliquessin alhora diferents institucions, seria lògic i legítim, si seguim el seu argument (delirant), que acusés el diari Ara d’homofòbia en l’exemple (també delirant) que fa servir.[13] I és aquí que la intel·ligència de Jordi Marrugat queda al descobert. Sense cap pudor. Tal com és.

Cap dels autors d’Escriure després no ha fet servir l’estratègia descrita per Marrugat per difondre «els [seus] propis llibres».[14] I en un altre lloc, i de manera extensa, analitzaré fil per randa aquest text de Marrugat i explicaré un dels motius de per què Escriure després va poder ser recomanat a l’Ara com a llibre de la setmana. O no és que l’editorial que el va publicar i assumir després en va renegar i va abandonar tots els projectes (amb ajuts concedits i traduccions acabades) que jo hi havia gestionat, com a forma de venjança o de càstig? No varen parar la difusió del llibre, potser? No vàrem haver de forçar-la?[15]

És cert que Orgia va ser un fracàs si hem de creure els informes de l’època, de la mateixa manera que és cert també que Orgia no ha deixat de traduir-se ni de representar-se arreu del món. La història de la literatura i la de l’art estan plenes de fracassos reeixits. Només cal una mica de temps i de perspectiva —i també d’intel·ligència— per saber-los llegir. Sembla, doncs, que hi ha alguna cosa que funciona en l’ús de tota aquesta violència que es conjura contra la violència, més enllà i més ençà de les generalitzacions estigmatitzadores. I és que segurament, tal com sosté Pasolini: «mai enlloc com en aquest text de ‘teatre de la paraula’ s’ha polemitzat de manera tan violenta contra la paraula».[16] Pasolini no cercarà el defecte d’aquesta obra en l’ús contradictor de la violència, sinó que per a ell el defecte vindrà de la seva doble natura: una obra a cavall de l’acció com a llenguatge (i també de la presència física com a llenguatge) i de la llengua de la poesia. És això el que, segons ell, provocarà sens dubte una certa confusió en «l’espectador-crític».[17] Heus aquí, doncs, de la mà del mateix autor, una fina esquerda en el mur de les generalitzacions: la de l’espectador-crític que travessa —se suposa que lúcidament— la massa culpable dels espectadors-enemics.

Al capdavall la pregunta que ara, després de Marrugat, ens hem de plantejar és quin estigma estigmatitza de debò. És l’estigma ad hominem, potser? L’estigma d’un grup humà concret que ja ha patit —i encara pateix— l’estigmatització? O és l’estigma que s’adjudica a una cosa que en si no és res, ja que en principi la podríem ser tots, d’una manera o d’una altra, independentment del nostre origen i condició sexual, com és «la universitat»? Quin estigma és més estigma, el que afecta l’ésser humà o el que afecta una institució? Quina mena de crític és aquell per al qual l’escàndol que provoca l’estigma de la universitat supera en escreix el mal que fa l’estigma a persones concretes, així com a la memòria de les víctimes dels camps d’extermini?[18] Què compta de debò: els escarafalls de Marrugat perquè li toquen la universitat (en un afer de racisme exacerbat i pertinaç) o la indignació de SOS Racisme, de l’Associació de Gitanos de Catalunya, de la Fundació Baruch Spinoza, de la Comunitat Jueva ATID de Catalunya i de la Comunitat Jabad Lubavitch de Barcelona, davant d’aquest mateix afer?[19]

Un ha de saber llegir els textos que conjuren la violència contra la violència, a pesar de —o a despit de— les generalitzacions estigmatitzadores, ja que les generalitzacions estigmatitzadores de vegades serveixen per pensar, sobretot si s’adrecen a un concepte tan vague i poc concret com és la universitat.[20] I més quan el que hi ha en joc és la legitimació del racisme i del feixisme literari. Ja que aquestes generalitzacions es fan a causa d’una clamorosa especificitat. Per tant, si qui llegeix és un filòleg, d’entrada hauria de saber destriar la llengua de l’odi de la llengua de la indignació. No es pot escriure sobre Escriure després i menys criticar Escriure després tot amalgamant i confonent aquestes dues formes d’expressió. Hi ha una prehistòria, sempre, que cal considerar. I també hi ha la Història amb la seva violència majúscula. (La postmodernitat confusa de Jordi Marrugat ja era una joguina espatllada quan ell la va descobrir i no li serveix ni tan sols per jugar.)

Tal com va explicar Pasolini en el programa de mà per a l’estrena d’Orgia, el suïcidi del protagonista no s’ha de situar, doncs, «en el marc d’una protesta no-violenta sinó en el d’una protesta que té com a objectiu la revaloració de la violència».[21] I dit això dedica l’espectacle a «Aldo Braibanti, a la presó per ‘anomia’ de la societat italiana». El problema que vull plantejar aquí, i ho faig conscientment en un catàleg de Francesc Abad —per respondre a la invitació que ell m’ha fet a reflexionar al voltant del concepte de ‘diferència’—, i tenint en compte que Francesc Abad és un dels artistes catalans que, sense ser ni dona ni ‘marica’,[22] ha fet més referències a Auschwitz i a les vicissituds i pensaments d’uns quants intel·lectuals jueus marcats pel nazisme, és justament el de la revaloració de la violència, ja que aquest problema va lligat, com ha expressat Pasolini, al de l’anomia.[23]

Després d’Escriure després, Jordi Marrugat, homosexual d’una posthumanitat,[24] més que no pas de la postmodernitat, torna a ser un exemple d’aquesta anomia que podem detectar en la societat catalana d’ara. No és que la societat catalana d’ara sigui l’única que es veu abocada a aquest estat de confusió, però sí que hi podem reconèixer, pel que fa al tractament dels camps d’extermini nazis, una rara especificitat. Perquè si notem una hipersensibilitat política davant de la banalització del terme nazi o nazisme, la insensibilitat i el cinisme que, com a contrapartida, trobem en el món literari i també en l’acadèmic —amb casos com el del Taller Llunàtic o el del professor Enric Vila— difícilment tindrien una freqüència d’aparició tan aclaparadora en altres països d’Europa. No és que no hi hagi fenòmens més o menys similars; és que no se’ls dóna cap legitimitat, cap plataforma acadèmica, i mai no hi poden crear consens.[25]

Emperò per analitzar tal com es mereix el cas de Marrugat és necessari que tornem a Orgia. El 1968, any en què es va estrenar, va aparèixer a França una obra filosòfica que no podem sinó relacionar amb el monòleg inicial del protagonista: és Diferència i repetició, de Gilles Deleuze. Hi ha un passatge d’aquest «Pròleg» que ens hi fa anar de dret. És aquest:

Té dret la Diferència a restar sempre igual a si mateixa?
A no ser altra cosa, en qualsevol cas, que pedra d’escàndol?
No ha de convertir-se, més aviat, en un altre escàndol?
Què és, en definitiva, la Diferència —
quan ella mateixa no es torna diferent de si
sinó un simple terme de negació de la norma?
I, per tant, part de la norma mateixa?
I, el que és més important, què ha de ser qui és Diferent?[26]

La preocupació de Pasolini és evident: què en fem, els diferents, de la diferència? Es tracta només de repetir-la fins a convertir-nos en una part de la norma mateixa? Ser l’excepció (assumida) que confirma l’obvietat de la norma (com Marrugat)? Quin ha de ser aquest altre escàndol més enllà del propi escàndol a què, segons Pasolini, ha de donar lloc la diferència perquè agafi una significació sempre nova i sempre contradictora, de manera que faci trontollar, allà on apareix, qualsevol bastida (la universitat inclosa)?

Si Marrugat fos un lector sensat de Hannah Arendt, hauria pogut capir, gràcies a aquest afer, tota la significació que pren el concepte de ‘la banalitat del mal’. És a dir que es pot ser un editor filojueu, teòricament sensible a la problemàtica de l’antisemitisme (pel fet de ser alhora un historiador que treballa sobre la qüestió xueta) i fer circular llibres i alguna revista especialitzats en judaisme o en l’Estat d’Israel, de manera que es pot publicar l’obra de David Galcerà, Holocausto y filosofía. Educar contra la barbarie, amb pròleg de Reyes Mate, i també publicar, sense cap mena d’escrúpol (i segurament fins i tot amb una certa satisfacció), l’Acte onanista davant dels nostres pares indefensos i despullats del Taller Llunàtic (des d’on es crida a enviar els gitanos de Mallorca a les cambres de gas i des d’on s’enalteix el nazisme i se’n celebren els crims), inclòs dins del recull de Jornades acadèmiques dedicades a Miquel Bauçà (UIB). També es pot ser homosexual i fer valdre esbiaixadament la pròpia homosexualitat per exonerar l’homofòbia contumaç del professor Enric Vila, com si el professor Vila no tingués una prehistòria anterior a Escriure després. I fins i tot es pot exercir de director d’Unescocat i assegurar alhora a la premsa que Cutillas no és antisemita malgrat el seu famós aforisme. Tot això no són sinó febles ramificacions d’una mateixa cosa. Per tant, no és que un ja no pensi per ell mateix (el Selbstdenker d’Arendt), és que un només sap pensar en funció de la identitat, sense considerar que abans de la identitat hi ha la unitat infissurable del gènere humà.

Marrugat acaba la seva crítica contra Escriure després amb una conclusió de la qual extrec un adjectiu significatiu, que va adreçat al llibre i que, com era d’esperar, el destapa com un racista més: fraticida.[27] Amb això mostra que per a ell el concepte de ‘germà’ va lligat inexorablement al de llengua i al d’identitat nacional (o fins i tot ètnica, tal com es desprèn en la seva crítica a Simona Škrabec). Escriure després seria, als seus ulls, una obra fraticida. Així doncs, de la mateixa manera que utilitza esbiaixadament la pròpia homosexualitat vinculant de manera perillosa identitat i opinió, després, amb el concepte de ‘la mort del germà o dels germans’ (és a dir, amb el fraticidi que seria Escriure després) Marrugat fa un ús igualment pervers de la identitat catalana per tal de designar aquells individus que hi són dins i aquells que hi queden fora. Les denúncies que han fet diverses entitats de Catalunya contra el racisme i l’antisemitisme en la literatura catalana contemporània —i que han estat exposades a Escriure després— en són la prova i mostren una vegada més quin és el nivell d’aquest debat del costat d’Els Marges.

Pel que fa a mi, m’estimo més seguir en català una línia forània. És la que tracen Pasolini, Hans Mayer[28] o Judith Butler[29] quan estableixen un vincle entre racisme i homofòbia. I així en una entrevista amb Jean Duflot, Pasolini dirà:

La major part dels meus problemes, la major part de l’odi que desperto, prové del fet que sóc diferent. Sento aquest odi, és racial. És el racisme que s’exerceix contra totes les minories del món.[30] 

A Orgia l’Home es pregunta:

Has d’acceptar l’odi racial
com si aquesta acceptació fos la raó per la qual ets al món?[31]

El que ve a dir Pasolini és que no s’és homosexual si s’és racista: s’és una altra cosa. L’homosexualitat en renega. És així que Marrugat pot pretendre fundar amb Cutillas i Vila una nova confraria d’éssers posthumans per als quals l’odi, el menyspreu, la mofa, l’insult i l’ofensa són els fruits saborosos que es poden pellucar en el banquet que ens ha d’oferir en català una bona literatura. I millor encara si ve presentada amb una parafernàlia feixista i postmoderna. Sense ficcions. És a dir, ad hominem. Goya els hauria dibuixat molt bé.

Com exposa Deleuze a Diferència i repetició, l’art repeteix totes les repeticions per tal de fer sorgir en un breu instant la còlera de la diferència.[32] Encara que Deleuze pensa en la societat de consum, la seva conclusió és extrapolable a la nostra realitat de ‘posthumans’, ja que l’art acaba unint sempre —ens diu— el retaule de la crueltat amb el de la imbecilitat. Pot dir res d’intel·ligent Jaume C. Pons Alorda més enllà de «brutal» i «visceral»?[33] No està, com Marrugat, instal·lat en la tremolor d’una repetició insistent i horitzonal?

Si fos una mica lector de Deleuze, Marrugat s’adonaria que «la diferència té la seva experiència crucial», ja que «cada vegada que ens trobem davant o dins d’una limitació, davant o dins d’una oposició, ens hem de preguntar què suposa una tal situació».[34] És el que mai no farà el nou aprenent de ‘bruixa’ en el seu article d’Els Marges. Si ha de triar entre el poeta i el polític deleuzians, es decantarà per l’últim, «que es preocupa més que res per negar allò que ‘difereix’, per conservar, o perllongar un ordre establert en la història, o per establir un ordre històric que sol·licita ja en el món les seves pròpies formes de representació».[35] En utilitzar la seva homosexualitat cínicament com un argument en la comparació histriònica de les fòbies, la subordina al Mateix i la presenta sota una nova forma mítica.[36]

A Escriure després ningú no ha parlat en tant que jueu, en tant que dona, en tant que homosexual, sinó que s’han llegit uns textos i uns pamflets racistes i s’han analitzat també unes imatges macabres. Només Idith Zertal i André Laks han posat de manifest una experiència de l’anihilació que ha tocat les seves famílies. I, a tot estirar, s’ha parlat (jo he parlat) com a lector de poesia (i més concretament, de la poesia de Paul Celan). És el que Deleuze anomena de manera general les «destruccions necessàries».[37]


[1] Pier Paolo Pasolini, Teatro 2. Porcile – Orgia – Bestia da stile. Pròleg d’Oliveiro Ponte di Pino. Milà: Garzanti, 2010, p. 125-215.

[2] Ibídem, p. 131: «credo che agli spettatori, / miei nemici, che vogliono difendersi da me, direi: […]».

[3] Jordi Marrugat (Universitat Autònoma de Barcelona), «Generalitzacions estigmatitzadores»: «Cacera de bruixes en la cultura catalana. Notes al marge d’Escriure després», Els Marges, núm. 99, p. 99 s.

[4] Orgia, ed. it. cit., p. 128. La cursiva és de l’autor. Ara bé, perquè quedés clara la meva argumentació m’hauria estimat més que la cursiva anés aquí: «amb tots els altres, del costat del poder»?

[5] Ibídem.

[6] Pier Paolo Pasolini, Orgia. Traducció i pròleg de Pere Puértolas. Barcelona: Institut del Teatre, 1992. Encara que ‘diversitat’ i ‘diferència’ no són ben bé el mateix («La diferència en general es distingeix de la diversitat o de l’alteritat», diu Deleuze), hi ha casos en què es poden emprar com a sinònims. Vegeu Orgia, trad. cat., p. 29 s.

[7] «Prologo [dal programma di sala di Orgia, 1968]», ed. it. cit., p. 338.

[8] Ed. it, p. 128; trad. cat., p. 28.

[9] Remeto el lector a les múltiples crítiques fetes a Giorgio Agamben pel fet d’haver comparat Auschwitz i Guantánamo. A tall d’exemple, llegiu l’anàlisi de François Rastier: <http://www.revue-texto.net/Inedits/Rastier/Rastier_Croc.pdf>.

[10] Vegeu la nota 3.

[11] Ibídem, p. 108: «Si no em deixa, els enviaré un article acusant-los de discriminació xenòfoba i homòfoba —per què una escriptora d’origen eslovè i heterosexual pot fer-ho i jo no?».

[12] Arnau Pons (coord.), Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2011.

[13] Val la pena confrontar els textos que Antoni Mora i Jordi Marrugat han anat publicant respectivament en diverses revistes, ja que l’últim acusa el primer de «deshumanitzar» a partir d’una expressió pròpia de la llengua ordinària com és «cadellada», en un intent (penós) d’imitació dels arguments que fa servir François Rastier a Escriure després quan critica la misogínia d’Abel Cutillas. Per començar, remeto el lector a un breu assaig que Mora dedica al tractament de l’homosexualitat en els camps: «El testimonio deportado», Orientaciones: revista de homosexualidades, núm. 5, 2003 (monogràfic sobre l’extermini nazi). El contrast amb l’histrionisme de Marrugat, molt en la línia de Josep Murgades, salta als ulls i ens enfronta amb dues maneres de fer que se separen radicalment en la relació amb l’altre —també quan és polèmica.

[14] Els Marges, núm. 99, p. 108.

[15] És significatiu que un llibre de Lleonard Muntaner Editor que ha estat denunciat per SOS Racisme i del qual s’ha demanat la retirada, com és Poesia és el discurs, encara tingui existències i estigui ben distribuït, i en canvi un altre llibre com és Història, memòria, testimoniatge. Un llegat per a Europa, de Josep Maria Lluró, pràcticament no s’hagi distribuït i se n’hagi fet un tiratge esquifit, a pesar dels ajuts concedits.

[16] «Prologo [dal programma di sala di Orgia, 1968]», p. 336.

[17] «La doppia natura di Orgia […] è indubbiamente un difetto dell’opera: e lo spettatore-critico ne sarà confuso», ibídem.

[18] Vegeu Sabó fluix de camp de concentració (Procés a la cultura catalana VII), del Taller Llunàtic (Ciutat de Mallorca, 1998).

[19] Pel que fa a l’«afer Cutillas», dues comunitats jueves i una fundació cultural jueva van adreçar una carta de protesta a Montserrat Coll i Calaf, aleshores directora d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, per l’actuació d’Agustí Colomines a la premsa en nom d’Unescocat i de la UB. Pel que fa a l’«afer Llunàtic», SOS Racisme va adreçar una carta de protesta a Montserrat Casas i Ametller, aleshores rectora de la UIB, i també a Lleonard Muntaner Editor, per la difusió d’un pamflet racista i d’apologia del nazisme a les Jornades Bauçà. També l’Associació de Gitanos de Catalunya en va fer una denúncia pública a la premsa de Mallorca. Vegeu, com a complement d’aquesta, la nota 22.

[20] Sortosament hi ha universitaris que es poden mirar la institució sense la religiositat de Murgades i de Marrugat, ço és: amb una mirada crítica. Heus aquí, per exemple, aquest fragment de Jean Bollack que em concerneix: «Pour Arnau Pons de Barcelone, parlant des universitaires (entretien du 22 VII 2006), le domaine ‘académique’ est un terrain barricadé où ce qu’on peut ou doit dire est d’avance fixé, à savoir adapté et rendu conforme. Sinon, sans s’y plier, on ne se fait pas même entendre. C’est comme si on ne parlait pas la même langue. En fait, c’est nous, qui n’y sommes pas, qui avons changé de langage. Il y a donc toutes les raisons pour ne pas être entendu et être exclu. Le plus fort et le plus juste est pris pour le plus extravagant ou le plus absurde; une exigence inattendue paraît objectivement absurde.» Au jour le jour. París: PUF, 2013, p. 1081.

[21] «Prologo [dal programma di sala di Orgia, 1968]», Teatro 2, ed. it. cit., p. 338.

[22] Segons el professor de periodisme Enric Vila (Universitat Ramon Llull): «És trist que l’holocaust s’hagi convertit en una especialitat de dones i mariques. I utilitzo els termes convençut que tothom m’entendrà i que no ofendré ningú que no s’ho mereixi» (El Punt Avui, 14/08/12). Queda per pensar quin és el sentit de l’ofensa que el professor Vila té ganes de cometre, cosa que fins ara, malauradament, ningú no ha fet.

[23] Anomia, en la seva segona accepció: l’«Estat social en el qual la confusió i la mútua contradicció de les normes existents creen una greu desorientació en la conducta de certs individus» (DIEC2).

[24] Hi ha tota una fraseologia sobre l’ésser humà i sobre l’inhumà que bascula entre el sobredimensionar-se com a espècie i l’acabar no dient res de res. Del llenguatge comú («té una gran humanitat…») no se’n pot bastir cap teoria seriosa ni cap ideologia intel·lectualment honorable (però sí que se n’han fet algunes de detestables). Un home no pot deixar de ser humà, faci el que faci, inclòs un nazi, que ni es deshumanitza a si mateix ni aconsegueix deshumanitzar les seves víctimes. Només es pot pretendre intentar la deshumanització, tal com pretén fer el Taller Llunàtic. També hi va haver un humanisme nazi. Per tant, el meu concepte de posthumanitat ha estat concebut expressament per a Marrugat com a representant d’una nova forma d’homosexual anòmic, molt adient al temps en què vivim.

[25] Vegeu per exemple el poema que em dedica subreptíciament Jaume C. Pons Alorda, «El senyor dels holocausts».

[26] Trad. cat. (lleugerament modificada), p. 30; ed. it., p. 130.

[27] Els Marges, núm. 99, p. 118.

[28] Hans Mayer, Historia maldita de la literatura. La mujer, el homosexual, el judío. Traducció de Juan de Churruca revisada per l’editorial. Barcelona: Taurus (1977, 1982, 1999).

[29] Fina Birulés, «Entrevista amb Judith Butler: ‘El gènere és extramoral’». Barcelona Metròpolis (gener del 2008). Disponible al web de la revista.

[30] Tradueixo del castellà: Jean Duflot, Conversaciones con Pier Paolo Pasolini. Traducció de Joaquín Jordá. Barcelona: Anagrama, 1971, p. 133.

[31] Trad. cat., p. 30; ed. it, p. 130.

[32] Gilles Deleuze, Différence et répétition, París: PUF, 1968, p. 374 s.

[33] Pons Alorda se serveix de manera vergonyosa de Miquel Barceló per a la rehabilitació del Taller Llunàtic, com si no hi hagués hagut una evolució i un trencament que els fa incompatibles; vegeu: http://www.nuvol.com/critica/glacial-brutal-visceral/.

[34] Gilles Deleuze, Différence et répétition, ed. cit., p. 71.

[35] Ibídem, p. 75.

[36] Ibídem, p. 92.

[37] Ibídem, p. 75.

3 thoughts on “Deferència i repetició

  1. Pingback: Així no | Núvol
  2. Daniel Wagensberg
    28 octubre, 2013 at 0:01

    L’article de l’Agustí Colomines, ex-director del Centre Unesco de Catalunya, no té desperdici. Ni el Karl Lueger s’hagués quedat més a gust. Darrera la qualificació de “turista intel•lectual” hi ha una acusació cap a l’Idith. De contaminadora de pous però a lo “moderniqui”. De turista permanent, sense dret de ofensa ni de reparació. En aquestes condicions on és el duel dialèctic? Enlloc.
    La meva aportació neix i mort amb aquest breu comentari, i son ja les institucions les que han de prendre la paraula. No crec que Mozaika hagi de recopilar vexacions. Tot i que d’inici pugui semblar estimulant, aquest exercici no té massa recorregut intel•lectual. Aquesta gent només busca boquetes obertes on poder-hi antiseminar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *