Blue Note Records


Por

El Berlín dels anys 20 era una ciutat en plena ebullició cultural i el centre de la modernitat, tant europea com mundial. En molts aspectes superava París, que des de feia gairebé un segle es considerava la capital europea per excel·lència. A més de tenir més teatres que la capital francesa, Berlín era, sobretot, coneguda per la vida que generaven els seus molts cabarets i clubs. En aquests darrers hi sovintejaven actuacions de diversos músics nord-americans que se sentien més valorats en ciutats europees com París, Barcelona o Berlín que no pas al seu país d’origen. Per molts adolescents berlinesos, l’estímul més important que rebien de l’efervescència musical de la ciutat estava relacionat amb un estil ben poc ari: el jazz. És justament el cas de dos joves jueus, Alfred Lion i Francis Wolff, amics des dels 14 anys, aficionats al blues i al rhythm & blues, i que dues dècades després crearan un dels segells discogràfics més importants de la història del jazz i de la música moderna: Blue Note Records. No ho podran fer a Alemanya; ho hauran de fer als Estats Units.

Abans d’atènyer el poder, els nazis ja havien manifestat obertament el seu rebuig pel jazz. Pel nazisme no hi havia cap estil musical més nociu; música de negres i de jueus, directament dirigida a pervertir les qualitats intrínseques d’un bon alemany: «música americana negrojueva de la selva», «per jazz entenem música basada en el ritme que ignora del tot i fins i tot menysté la melodia, música en què el ritme ve marcat primàriament per les estridències atroces d’instruments que xisclen i que insulten l’ànima», «és música de micos», en va dir el funest ministre nazi de propaganda, Joseph Goebbels. Si Goebbels hagués tingut uns coneixements mínims d’aquest estil musical, en les seves invectives absurdes hi hauria inclòs el gitanos: Django Reinhard, gitano, és un dels genis més grans de la història del jazz. La censura i prohibició no van tardar. Una música que es basa en la improvisació i la llibertat no pot plaure a cap dictadura, com Stalin va demostrar, també. «Música degenerada», en deien.

Així, doncs, el 1936 els nazis prohibeixen el jazz. Lion i Wolff, que tenen un motiu més important que aquest per marxar d’Alemanya, emigren (Lion primer i Wolff després) als Estats Units i s’instal·len a Nova York. Gran part de la família de Wolff no podrà fer el mateix i serà assassinada als camps nazis. El 1939, tot just tres anys després d’arribar als Estats Units, Lion i Wolff funden Blue Note Records.

Els inicis són complicats: dels primers discos (centrats en el boogie-woogie i el blues) no en venen més de 30 còpies. L’oficina de l’empresa és a l’humil pis de Lion. Tot i que durant un cert temps l’empresa va rebre l’ajut econòmic del músic i productor Max Margulis, les perspectives no eren gaire optimistes. Ara bé, des del principi ja es veia que el tarannà de Lion i de Wolff faria que Blue Note fos una companyia diferent: no hi havia cap altra discogràfica que pagués als músics pels assajos i que els donés royalties. Tant Wolff com Lion freqüentaven els clubs nocturns de Nova York i, molt sovint, oferien sessions de gravació a la matinada, un cop els músics havien acabat les actuacions, la qual cosa donava una frescor inusual als enregistraments.

L’any 1939, Lion aconsegueix contractar un d’aquells músics que havia voltat per Europa no feia pas gaire anys, el gran Sidney Bechet. La versió que aquest saxofonista farà del clàssic «Summertime» és un èxit immediat i permetrà que posteriorment Lion inverteixi gran part dels guanys en gravacions més arriscades. D’aquesta manera, a partir de la dècada dels anys 50 Blue Note serà el principal difusor d’estils innovadors com el bebop, el hardbop, el soul jazz i el free jazz. És important destacar que en gran part el responsable del so blue note va ser Rudy Van Gelder l’enginyer de so, també de família jueva.

Dins de Blue Note, Alfred Lion es dedicava a la producció i Frank Wolff a la comptabilitat i a la fotografia. Wolff es va encarregar d’immortalitzar els assajos dels músics que gravaven pel segell i va aconseguir unes imatges revolucionàries: els artistes que hi apareixen són l’antítesi de l’estereotip que als Estats Units fins aquell moment s’havia fomentat i estès dels músics negres com a mandrosos, indisciplinats, superficials i dedicats a entretenir el públic blanc. A les fotografies de Wolff no hi veiem entertainers, hi veiem artistes, concentrats, rigorosos, professionals. Van caldre dos jueus immigrats perquè molts nord-americans s’adonessin que l’únic art genuí del seu país era (i és) el jazz. No és cap casualitat que el fundador de l’altre gran segell nord-americà de jazz, Verve Records, Norman Granz, també fos jueu o que els dos germans fundadors de Chess Records (Leonard i Phil Chess), dedicats a la difusió del rhythm & blues, blues i rock’n’roll, també ho fossin. Per Lion, Wolff, Granz i els germans Chess la música negra no era música de bordells, com sí que ho era per gran part del públic nord-americà; per ells aquella música era art. De fet, només el fet de posar artistes negres a les cobertes dels discos, ja va ser revolucionari. Cal destacar que les cobertes de Blue Note també van ser revolucionàries en el món del disseny: jugant amb la tipografia, van desenvolupar una imatge elegant, agosarada, trencadora, professional, icònica i que, sobretot, estava al mateix nivell que la música que contenia. Reid Miles va ser el dissenyador que van contribuir a aquestes innovacions estètiques.

El secret de Blue Note era l’amor per la música de Lion i de Wolff. L’aspecte econòmic sempre va ser secundari. Alguns discos van tenir molt èxit i d’altres no gens. L’any 1967, Lion va vendre Blue Note a Liberty Records i es va retirar, en part, a causa de problemes de salut. Frank Wolff va continuar treballant per Liberty Records fins al 1971, any en què va morir. El 1979 es va fer la darrera sessió a Blue Note.

La llista d’artistes que van participar del projecte Blue Note durant la seva existència és un repàs exhaustiu a la història del jazz: Art Blakey, Lee Morgan, Joe Henderson, Kenny Burrell, Horace Silver, Jimmy Smith, Thelonius Monk, John Coltrane, Grant Green, Herbie Hancock, Ornete Coleman, Miles Davis, Sonny Rollins… Tots ells sempre van elogiar el tracte que ells i la seva música van rebre en mans de Lion i Wolff.

Alfred Lion va morir l’any 1987. Lion i Wolff són enterrats al mateix cementiri de Nova Jersey.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *