Agui Mishol: una llum poètica que reneix d’Auschwitz


Por

Vosaltres us penseu que ja dormo,
però des de l’habitació secreta escolto
com jugueu a cartes en el rebedor.
Entre els silencis i l’aleteig de les cartes
vosaltres una altra vegada parleu del lager
d’aquells que eren al lager
d’aquells que no eren al lager
d’aquells que van tornar del lager
que parleu d’aquells
que no van tornar
del lager.

“Lager”, un poema que perfectament es podria encabir en l’anomenada literatura de l’holocaust, reflecteix fidelment la infantesa d’Agui Mishol. És un poema nu de qualsevol idealització, breu, concís, sobri, sense cap concessió a la retòrica poètica que fotografia el buit emocional de ser filla de supervivents de l’holocaust. Pertany al poemari Visita a domicili en el qual Mishol retorna a la llar de la seva infantesa i es desprèn d’aquells records amagats i soterrats de la memòria. Els pares, un matrimoni jove de Transilvània, van veure capgirat el seu món: la mare deportada a Auschwitz i el pare en un camp de treball.

La visió de la tristesa: la segona generació

De petita els pares no li parlaven mai de la deportació i davant d’ella evitaven compartir el seu passat amb expressions i paraules incomprensibles per a una nena com, per exemple, utilitzant la paraula “lager”. Va viure la terrible experiència dels seus pares amb una profunda negació i repressió. De fet, aquest poema neix de les trobades que feien els seus pares amb amics supervivents de l’holocaust al petit apartament de Guedera al voltant de la taula del menjador mentre jugaven a cartes. Agui Mixol recorda que davant d’ells sempre es mostrava com una nena feliç i alegre i, tot i que podia passar moments difícils, intentava no molestar-los perquè eren supervivents de l’holocaust …

Només després de la mort dels pares, va començar a escriure sobre ells en els seus poemes, necessitava la distància i la perspectiva per intentar tancar les ferides de la “segona generació”. Per als seus pares  era una espècie de torxa, una torxa olímpica que van aconseguir portar al refugi segur d’Israel. En paraules de la pròpia autora: “Vaig néixer de la gràcia de la mort”. Amb quinze anys va descobrir que tenia una germana que va morir a Auschwitz quan va ser deportada amb la seva mare. La seva mare mai no parlava d’ella.

Agui Mishol va néixer el 1946 a Transilvània (Romania) amb el nom d’Agnes Fried i a l’edat de quatre anys va emigrar a Israel amb els pares i es van instal·lar a Guedera. Del viatge per mar fins arribar a Israel, només  té el record difús d’una finestra rodona per on veia pujar i baixar les onades del mar. Va viure amb els seus pares en un apartament d’una sola habitació i dormint en un sofà que a la nit feia la funció de llit, però no se sentia ni pobra ni diferent perquè els nous immigrants vivien en la mateixa precarietat.

Va ser en aquest espai reduït on van començar a prendre forma i sentit els primers versos.

De l’hongarès a l’hebreu

Mishol va créixer en soledat, parlant hongarès amb uns pares tristos que no entenien l’hebreu. Els dies d’escola els recorda amb angoixa. Va patir assetjament escolar i insults  pel seu aspecte físic ja que era la noia més grassa del grup. Anys més tard “va dedicar” un poema al seu professor de matemàtiques que la va humiliar dient-li que el seu cap “era només un barret”.

Malgrat que l’hongarès va ser la llengua materna no la considera com a tal perquè escriu -i s’expressa- en hebreu, una llengua que la seva mare mai no podria entendre.

Per a ella l’hebreu  tant pot ser una benedicció com una maledicció. Als seus ulls és un llenguatge sagrat, un pou de saviesa, un secret en la connexió entre les paraules i l’estructura de les seves arrels, capaç de sentir la caixa de ressonància de les paraules sense cap filtre, escoltant i sentint tot el temps encara que no es vulgui.

La llum poètica de la mà del poeta Iehuda Amikhai

Mentre feia  el  servei militar a Dimona, va començar a estudiar literatura a la Universitat Ben Gurion de Beerxeva.

Als 19 anys es va casar i també va publicar, més ben dit es va autoeditar, el seu primer llibre de poemes. Aquests dos esdeveniments acabaran de forma més o menys dramàtica. Ben aviat es va divorciar i, considerant que els seus poemes no tenien cap interès ni qualitat, es va obsessionar a buscar tots els exemplars en botigues, biblioteques i llibreries per tal destruir totes les còpies. Sentia vergonya d’haver escrit uns poemes com aquells.

Després del divorci, es va traslladar a Jerusalem on va estudiar a la Universitat Hebrea i va participar en un taller d’escriptura dirigit pel prestigiós poeta Iehuda Amikhai. Gràcies a Amikhai, els versos de Mishol es comencen a enlairar amb força. “Em vaig dir que si diu (Iehuda Amikhai) que soc poeta, probablement en soc”.

“Em vaig dir que si diu (Iehuda Amikhai) que soc poeta, probablement en soc”. Fotografia d’Iris Nesher.

El silenci

Soc el silenci de l’habitació.
quant més fi em faci, més s’espesseirà
el soroll que hi ha al vostre cap.

Vaig inflant les paraules
que vindran.
Soc el forat obert
que es pot cobrir amb un mot. 

No podeu fugir de mi,
soc el silenci que hi ha a la intranquil·litat
del vostre cos.

Us espero a l’aguait  a la punta
de les mans estretes
de les rialles
de les rialletes sota el nas
en els petits moviments
a la cadira.

Em mossegueu
des de la punta de les ungles
em trobeu,
al sostre
a les parets
en les formes estranyes
que apareixen de les rajoles. 

Soc el més atent de tots
Soc el qui brilla en vosaltres
ara.

Va ser en aquest període que coneix el seu segon marit, Guiora, amb qui ha tingut dos fills, i amb qui ara viu a Kfar Mordekhai en una casa envoltada de plantacions de préssec i caquis, amb els seus nets, gossos i gats.

A dia d’avui Mishol ha publicat més setze volums de poesia, entre els quals destaquen el primer que va publicar el 1972 Nanny i nosaltres dos (Nanny vexeneinu), L’esgarrapada del gat (Xrita xel khatul,1978), Gallop (1980), La plana interior (Haxfela hapnimit,1995), Quadern de somnis (Makhberet hakhalomot, 2000), Passen coses (Korim dvarim, 2005), Visita a domicili (Bikur bait, 2009), Ordre de treball (Sidur avoda, 2011), Despert (Era, 2013) o L’àngel domèstic (Malakh hakheder, 2015), entre d’altres.

Amb un estil poètic clar i transparent, allunyat de l’opacitat,  construït a partir d’oracions directes i contundents, amb un vocabulari proper al llenguatge oral, amb imatges poètiques referides a la naturalesa i amb una barreja d’humor i ironia, ha sabut convertir-se en una de les escriptores més populars a dia d’avui a Israel, fins al punt que molts ja la consideren “poeta nacional” i la situen al mateix nivell que Rakhel Bluwstein o Lea Goldberg.

La llista de premis que ha guanyat inclou, entre d’altres, el Premi del Primer Ministre per a 1995, el Premi Kugel 2001, el Premi Iehuda Amikhai 2003 i el Premi Dolitzky el 2007. El 2014, Mishol va rebre el títol de Doctor Honoris Causa per la Universitat de Tel Aviv.

Temàticament la seva poesia abraça un ampli espectre que va des de les referències al paisatge i la naturalesa, l’erotisme, l’amor, la reflexió sobre la creació poètica, una visió de la infantesa nua d’idealisme o el pes emocional de ser filla de supervivents de l’holocaust. Tanmateix, com ella mateixa afirma, la poesia no és el seu diari personal, tot i que la fa servir com a laboratori humà, veient-se en ella mateixa, i veient els altres.

Nota de l’autora: els poemes que es reprodueixen han estat traduïts de l’hebreu al català
per 
la pròpia autora, Marta Castillon i Andreu.

3 thoughts on “Agui Mishol: una llum poètica que reneix d’Auschwitz

  1. Jordi Camprubí
    18 juny, 2018 at 20:44

    Gràcies Marta per aquest escrit tant interessant i per donar a conèixer aquesta poesia tant extraordinària.

    1. marta
      21 juny, 2018 at 12:52

      Moltes gràcies!

  2. Arnau
    18 juny, 2018 at 23:30

    Kol Ha-Kavod!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *