Actualitat de Theodor Lessing


Por

El filòsof Theodor Lessing (1872-1933) és principalment conegut per ser l’autor de l’obra Der jüdische Selbsthaß [L’autoodi jueu] que va publicar l’any 1930. En aquest llibre, Lessing criticava les posicions d’alguns intel·lectuals jueus que predicaven l’assimilació total a partir d’un component d’autoodi evident, l’exemple més clar del qual trobem en la figura del filòsof vienès Otto Weininger (1880-1903). A Der jüdische Selbsthaß, Lessing també presentava el sionisme com a solució a la impossibilitat dels jueus europeus d’assimilar-se en uns països on l’objectiu principal era la desaparició de qualsevol singularitat, especialment la jueva.

Antimilitarista convençut, Lessing era un home vehement i d’idees fermes, la qual cosa no el va ajudar gaire a evitar crítiques i polemiques gairebé constants. Durant anys mantingué una pugna farcida d’excessos verbals amb Thomas Mann, tot i que no pas per qüestions intel·lectuals sinó més aviat de caire personal (en aquest sentit, llegiu, per exemple, l’article de Mann «El doctor Lessing», de 1910, on es dirigeix al filòsof amb el terme «nan desfavorit»).

Retrat de Lessing, 1925.

Tanmateix, un dels aspectes més interessants de l’activitat intel·lectual de Lessing (i un dels menys coneguts) té a veure amb el fet que entre el 1908 i 1911 va liderar una associació que ell mateix havia fundat i que es deia Lliga antisoroll (Antilärmveren). Tot i que se’n va fer molta befa, aquest moviment va ser pioner a l’hora de denunciar el bombardeig sonor que en aquella època ja impregnava les ciutats modernes i d’associar-lo a un seguit de malestars físics i psicològics. La crítica de Lessing abastava gramòfons, telèfons, clàxons, fàbriques, tot i que també arribava a descriure un soroll més subtil i també molt actual —el mediàtic— que, segons ell, generaven la majoria de diaris i revistes de l’època. Per tal de mirar de mitigar la contaminació acústica, alguns van inventar silenciadors per màquines d’escriure, portes flotants i vagons pneumàtics, entre molts altres artilugis. Lessing mateix va idear uns taps per les orelles que va anomenar Antiphon.

Durant aquest temps, Lessing va abocar l’ideari de l’associació, primer en un manifest, Der Lärm [Soroll], i després en la revista Dret al silenci o l’antimaleducat. «El silenci és noble», afirmava. Tot i el suport de figures de la vàlua intel·lectual d’Hugo von Hoffmansthal i de comptar inicialment amb un miler de socis, la crítica de Lessing a la sobreestimulació acústica no va tenir gairebé cap incidència pràctica en la societat alemanya de l’època, fascinada pel progrés tecnològic que vivia, i que trobava que els raonaments del filòsof eren elitistes, massa enrevessats i espuris. Tanmateix, entre les petites fites que Lessing i la seva associació van aconseguir en aquests tres anys hi ha llistes dels hotels més tranquils del país i algunes limitacions pel que fa a l’ús dels xiulets dels trens i de les fàbriques. Tot i que algunes de les seves propostes eren certament excèntriques, d’altres tenien tot el sentit del món, com per exemple l’ús de materials de pavimentar que esmorteïssin el soroll del trànsit i la construcció d’escoles en jardins públics i boscos per tal d’assegurar l’ambient de tranquil·litat que cal per a aprendre.

Quan Hitler va arribar al poder, Lessing es va exiliar al balneari txec de Marienbad. Va ser allà que la nit del 30 d’agost de 1933, tres simpatitzants nazis li van disparar a través de la finestra del seu despatx i el van matar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *