Literatura i Holocaust


Por

ENTREVISTA A ROSA PLANAS

A Literatura i Holocaust 1  Rosa Planas s’endinsa en l’escriptura que sorgeix d’una paradoxa tan trasbalsadora com impossible d’evitar: la necessitat de recordar i d’explicar la Xoà, tot sabent que és indicible. L’horror a què s’ha d’enfrontar el supervivent quan pretén dir, erigeix la memòria com a únic territori que pot habitar. Les gairebé dues-centes pàgines d’aquest llibre contenen unes breus aproximacions introductòries a les vides i obres de Primo Levi, Imre Kertész, Art Spiegelman, Aaron Appelfeld, Jean Améry, Hannah Arendt, Stanislaw Lem, Victor Klemperer i Paul Celan i, alhora, inclouen un assaig magnífic en què l’autora reflexiona sobre les connexions entre tragèdia, memòria i literatura.

Al pròleg de Literatura i Holocaust, Jaime Vándor escriu que, tot i no ser contemporània dels fets que originen la literatura de què parla el teu llibre, has quedat profundament afectada per la Xoà. Quan i com s’esdevé aquest coneixement i què et fa decidir a escriure aquest llibre?

El meu interès per la història dels jueus es remunta a la meva època d’estudiant, que és quan vaig començar a llegir sobre aquest poble i alguns dels seus autors importants. En aquell moment, la qüestió de la Xoà encara era força desconeguda; no s’esmentava en cap pla d’estudis i era, per dir-ho d’alguna manera, un tema sobre el qual es girava full sense que se’n poguessin fer gaires preguntes. A casa de la meva família hi havia llibres sobre la Segona Guerra Mundial, el judici de Nuremberg, teníem fins i tot la biografia de Speers, però no n’hi havia cap sobre la Xoà. Un oncle meu, casat amb una alemanya, em va comentar un dia que d’aquest afer no se’n parlava perquè els alemanys n’estaven avergonyits i els feia mal recordar-lo. Jo no em vaig quedar satisfeta i, pel meu compte, vaig iniciar petites incursions en aquest tema (en aquella època no hi havia bibliografia a disposició, Franco encara era viu i l’únic que se sentia a dir era que el Caudillo havia defensat els jueus).

Poc després, el meu interès es va desviar vers una història molt més pròxima al meu entorn. Em refereixo als xuetes de Mallorca. Vaig descobrir que havien estat objecte d’una injustícia secular, d’una persecució terrible que els havia relegat a ser una classe proscrita, marcada per l’estigma social. Els xuetes m’interessaren força perquè, de seguida que em vaig endinsar en la seva història, vaig comprendre que la seva lluita titànica per aconseguir la igualtat de drets era una història moderna, plena de matisos, rica i intensa. A més, entre els xuetes, vaig descobrir intel·lectuals importants, com Marià Aguiló, pare de la Renaixença; Miquel Forteza, el primer de denunciar, l’any 1966, la discriminació que patien els xuetes, i un seguit de personatges que havien contribuït molt a la nostra cultura. De tota aquesta investigació, en va sorgir un llibre d’extensió considerable que pretenia projectar la història dels xuetes a través dels malnoms, signe distintiu que ells mateixos utilitzaren per a diferenciar les diferents famílies i individus. L’obra, Els malnoms dels xuetes de Mallorca (segles xvii-xx), publicada l’any 2003 per Lleonard Muntaner Editor, crec que va tenir un ressò important, ja que permetia veure en un gran fresc el que havia estat tota aquesta història. De fet, alguns xuetes em comentaren que, gràcies al meu llibre, havien pogut refer la seva pròpia genealogia, perquè hi havien reconegut la branca de la seva família.

És a dir, que el meu interès per la Xoà no va sorgir tot d’una, sinó que venia precedit de tot un seguit d’antecedents. Finalment, en una conversa amb Damià Pons, exconseller de cultura i professor de la universitat, va sorgir la possibilitat de fer un llibre sobre el tema. Damià em digué que en llengua catalana no hi havia cap estudi que s’aproximés a la literatura d’aquests autors i que calia fer un esforç per acostar-nos al que succeeix en altres indrets d’Europa, on la Xoà és d’ensenyament obligatori per a tota la comunitat estudiantil. Dit i fet, m’hi vaig engrescar i vaig mirar de fer un llibre que no resultés feixuc, un llibre a l’abast de tothom que volgués iniciar-se en aquesta qüestió. Un llibre, d’altra banda, centrat en la literatura, la bona literatura que produí un fet tan transcendent i determinant. És un llibre fet amb llibertat i per a la llibertat en un sentit ampli, sense renunciar a les meves opinions, a la meva interpretació particular.

Artwork d’Andras Kleininger (2017)

La producció de literatura sobre la Xoà és vastíssima. Quin criteri vas fer servir per a incloure els autors que protagonitzen el teu estudi?

Em vaig plantejar una visió tan enriquidora com fos possible, reunint un conjunt de veus diferents, d’uns autors que sovint tenien poc a veure els uns amb els altres. Poetes, intel· lectuals, escriptors, filòsofs… alguns de gran producció i d’altres d’una producció més minvada. Es tractava de mostrar un mosaic de sensibilitats, però amb un referent clar: la qualitat artística de cadascun dels escriptors. La selecció no va ser fàcil; com bé has dit, es tracta d’una literatura vastíssima, tot i que encara hi ha moltes obres que no s’han traduït. Fins i tot a Israel mateix se sap que encara hi ha testimonis per a revelar, autors que no han estat descoberts, vivències que encara ens poden sorprendre. Crec que l’elecció, però, va ser encertada. De fet, els autors que vaig escollir figuren entre els més importants, en tots els sentits, que han parlat i escrit sobre la Xoà.

Literatura i Holocaust es va publicar l’any 2006. Si fos ara, hi inclouries cap més autor?

D’aleshores ençà ha continuat el degoteig d’obres interessants i aportacions sobre aquesta literatura; sens dubte el recompte no ha acabat. El meu llibre en cap moment pretenia ser exhaustiu, no era aquesta la seva finalitat ni la meva intenció. Es tractava de fer un recorregut per aquells autors que, al meu parer, varen oferir punts de vista o emocions artístiques i vitals que a mi em copsaren i m’emocionaren. Potser algú altre n’hauria fet una selecció diferent, però com ja he dit abans, es tracta d’un llibre d’autor, sense que això vulgui dir que no n’hi pugui haver d’altres. Tanmateix, he de dir que de les darreres obres que he llegit, em va colpir especialment El canto del pueblo judío asesinado, d’Itsjok Katzenelson (Herder, 2006). Es tracta d’una elegia d’una gran intensitat poètica que impressiona per la seva cruesa i el ressò bíblic de les estrofes. Katzenelson sembla un nou Jeremies, en un camp de concentració. La història d’aquest autor no pot ser més tràgica. Després de veure desaparèixer la seva família a Varsòvia, el van tancar al camp de Vitell (França), on va compondre aquesta elegia extraordinària. Per tal de preservar-la, la va amagar dintre de tres ampolles que va enterrar sota 18 m un pi. Després va ser deportat a Auschwitz, on va morir. Les ampolles foren desenterrades l’any 1944, quan el camp de Vitell va ser alliberat. Es tracta d’un testimoni impressionant, i la traducció d’Arnau Pons és magnífica. De fet, del llibre n’hi ha tres versions: en jiddisch, judeoespanyol i castellà. Crec que si hagués conegut aquesta obra abans, l’hauria inclosa en el meu llibre.

El concepte de literatura que trobem en el teu llibre inclou novel·la, assaig, còmic, autobiografia i poesia. ¿És així perquè creus que tots aquests gèneres comparteixen trets comuns o perquè et permet encabir-hi diverses aproximacions a l’Holocaust?

És cert que s’hi inclouen diferents gèneres i registres, però es tractava d’això, de fer entendre que la literatura és l’escriptura, la veu feta lletra. El gènere o la classificació els posem nosaltres, però, en definitiva, si una civilització no humana hagués de jutjar les nostres ma , però, en defi nitiva, si una civilització no humana hagués de jutjar les nostres manifestacions escrites, les interpretarien com una activitat única i indivisible. La literatura és la paraula, sigui quina sigui la forma que adopti o el gènere al qual s’ajusti.

Pel que fa a la segona part de la pregunta, és evident que la Xoà ha estat expressada en tots els gèneres i en totes les formes possibles de comunicació. No n’hi havia prou amb una explicació filosòfica per a un fet tan dolorós i transcendent. L’art també hi havia de posar els ulls, l’havia d’adaptar al seu propi llenguatge. Quan queien les bombes durant la Primera Guerra Mundial, Apollinaire, que estava al front, va descobrir una manera d’escriure poesia que s’adaptava a aquella situació: els cal·ligrames. Recordo alguns poemes seus que segueixen la trajectòria d’un obús, el veuen, el senten i contemplen com s’esmicola en milers de llums enmig de la nit. La necessitat fa el poeta, per això el llibre comença recordant Homer i la guerra de Troia.

Stanislaw Lem no és un autor que acostumi a ser citat quan es parla de literatura de la Xoà. Què et va fer decidir a incloure’l i, en canvi, a prescindir d’autors molt més reconeguts en aquest àmbit com Elie Wiesel?

La intel·ligència de Lem i la seva originalitat em van fer decidir a tenir molt en compte el seu llibre Provocació (1982), qualificat d’assaig de metaficció, que abordava el tema de la Xoà des d’una perspectiva nova i amb molt sentit de l’humor. Lem és un escriptor singular; ja m’havia agradat molt la seva novel·la L’hospital de la transfiguració (1948), de fet la seva primera novel·la, on tractava sobre les conseqüències de la guerra en un hospital psiquiàtric. La seva naturalitat estranya a l’hora d’encarar els problemes psíquics de l’ésser humà en situacions extremes feia que, tot i no parlar directament de l’extermini, es convertís per a mi en un referent d’aquesta literatura, ja que els seus personatges i ambients responen a les mateixes situacions i emocions que es produïren a l’època dels fets. L’asèpsia dels metges (ell ho era), la deshumanització de la ciència, foren determinants a l’hora de planejar l’extermini massiu i de dur-lo a terme. Tan sols des d’una deshumanització completa dels objectius de la ciència es van poder executar actes tan cruels. Lem ho va copsar d’una manera genial: la ciència-ficció és metàfora.

A banda d’esmentar breument Victor Klemperer i Anna Frank, el gènere del diari no apareix al teu llibre. ¿És perquè encaixa difícilment en la idea que es té del que és literatura o, en el cas de Frank, és per fugir del tòpic?

Si t’he de ser sincera és perquè els diaris d’Anna Frank eren, per a molts, el referent obvi. Volia defugir els sentiments fàcils, les emocions superficials, que són àrees que no m’interessava gens explorar. La tragèdia d’Anna Frank —t’ho dic després d’haver vist un extraordinari documental sobre el seu pare— és un cúmul de circumstàncies desgraciades, però el motiu pel qual ha estat tan universalment colpidora té a veure amb causes alienes al mateix extermini: entre d’altres, reflecteix un atac brutal contra la família tradicional, la qual cosa fa que molts es puguin identificar amb aquesta història. Otto Frank, les seves filles i la seva dona, representaren, a la seva manera, el mateix que la família Von Trapp de Somriures i llàgrimes, una fita burgesa, una revelació molt palesa del que havia significat en darrer extrem el nazisme, un atac a la burgesia occidental. D’aquí l’èxit i les explosions sentimentals que va suscitar.

En el cas de Victor Klemperer és precisament el contrari: ell representa l’estrany, l’anòmal, el dissident dins la dissidència, el jueu assimilat que no volien ni els uns ni els altres. Va salvar el coll pel fet d’estar casat amb una ària i es convertí en un observador excepcional d’un seguit de fets insòlits. Ell és testimoni de la manera com es va anar entrant en una espiral de pèrdua de drets, de dissolució de totes les garanties, de rebuig i d’indiferència. Klemperer, per a mi, és un dels millors exponents del dia a dia en el món nazi. En desemmascara les petiteses, la follia, la retòrica, la creació dels mites revolucionaris, la ridiculesa i el kitsch.

Creus que un dels trets bàsics de l’autèntica literatura de la Xoà és que fuig de classificacions genè- riques i, també, del sentimentalisme?

La literatura de qualitat sempre defuig els gèneres i les etiquetes, però la tendència del pú- blic és de classificar, delimitar els espais. Per aquest motiu s’ha denominat aquest nou espai creat per aquesta temàtica literatura de testimoni. No estic gaire d’acord amb aquest nom, ja que caldria suposar que allò que anomenem testimonial és gairebé notarial, en el sentit de fer acta dels fets, i no és precisament aquesta la mena de literatura que jo he trobat. Ans al contrari, de vegades, la vivència se serveix de manera metafòrica, sense parlar gens ni mica dels fets, tot i que són els fets els que marquen la trajectòria i l’obra de l’autor. El cas més evident és la poesia de Paul Celan.

¿Hi ha essencialment cap diferència entre la literatura sobre la Xoà produïda per supervivents (Appelfeldt, Levi, Kertész, Wiesel…) i la d’autors que no van viure aquells fets (Ozrick, Safran Foer, David Grossman, Modiano…)? Què poden aportar aquests darrers respecte dels primers?

La diferència és clara, però això no invalida per a res la producció dels autors que s’han aproximat a la Xoà des de diferents posicions. També hem de recordar que una de les autores que més han tractat el tema i amb profunditat, Hannah Arendt, tampoc no va viure directament els esdeveniments. D’altra banda, hem de pensar que la tragèdia de l’extermini ens ha afectat a tots sense distinció, fins i tot als qui la ignoren o no en volen sentir a parlar.

Què creus que aporta la literatura de la Xoà respecte dels llibres d’història? La forma novel·lada, com pot afrontar la indicibilitat a partir de la paradoxa que significa la necessitat i la impossibilitat de donar testimoni?

La novel·la permet aprofundir en les esferes d’allò que no s’ha formulat d’una manera racional: el pensament, el sentiment, la intuïció. Ofereix molts plànols distints i també diferents nivells de sensacions. Per posar-ne un exemple, la novel·la, àrida, si ho volem expressar així, Doktor Faustus de Thomas Mann permet aquests exercicis que t’acabo d’enumerar. Per arribar allà on no arriba la crònica, cal trobar el pensament individualitzat de l’autor i, el que en aparença pot semblar una fotesa, pot arribar a expressar tota la complexitat d’uns fets que van més enllà de la simple historicitat. No podem copsar mai la realitat en tota la seva plenitud, per això la novel·la ens hi ajuda, perquè ens fa permeables a allò que se’ns havia escapat, o a allò que no havíem advertit en una apreciació lineal dels fets. La novel·la integra el que el fet històric desintegra. Per això és prohibida o oblidada. La novel·la ens dóna veus, individus, símbols, i ens conhorta i ens colpeja en una confrontació directa entre el que llegim i el que sentim.

¿No et sembla que una gran part de la literatura sobre la Xoà (i el cinema, també) corre el perill de convertir-se, o ja s’ha convertit, en un gènere amb el que això significa de banalització i d’acumulació de clixés?

És inevitable que les coses transcendents acabin banalitzades. De fet, l’home occidental hi té la mà trencada, en això. S’ha banalitzat la religió, el sexe, la cultura, fins i tot el geni de l’artista ha patit aquesta adaptació al gust (mal gust) d’allò que han anomenat «masses», i que, de fet, no representa ningú en particular, però sí una manera fàcil de digerir el que ens supera i que no podem arribar a comprendre. La Xoà, per descomptat, havia de patir aquest mateix procés, precisament per allò que representa de sobrehumà, de metahumà, i per haver provocat una ferida que no cicatritza. Els clixés ajuden a conviure amb la realitat que no acceptem, però no donen cap resposta a l’individu que s’interroga, que vol arribar més lluny, que pateix perquè sent el cop sobre ell mateix. La banalització alleugereix determinats nivells de consciència, però mai no esborra la ferida.

¿Creus que fenòmens de masses com El nen del pijama de ratlles, La llista de Schindler o la sèrie Holocaust serveixen per a alguna cosa més que per a esborrar l’especificitat monstruosa de la Xoà i convertir-la en un producte més? ¿La popularització es pot deslligar de la simplificació?

La bona intenció de les obres que esmentes és un obstacle per a la seva autenticitat. La qüestió moral ha d’emergir del fons de la trama i no ha de ser un mer embolcall argumental. Com molt bé va expressar Imre Kertész, no es tracta d’un problema de bons i dolents sinó d’una concepció equivocada de la vida, sobretot de la vida humana. Cap pel·lícula no pot reflectir això, encara que hi hagi filmacions que ho aconsegueixen més que d’altres. Shoah de Claude Lanzmann o La cinta blanca, de Michael Haneke són dos bons exemples de com el cinema pot ésser un bisturí.

¿Hi ha cap manera d’escapar de la comercialització de la memòria?

No hi ha cap manera d’escapar de la comercialització, aquest és el drama modern, el vertader, del qual no es parla gaire. Tot és mercat i aquesta és la qüestió. Mercantilitzem la memòria, el present, l’educació, l’art, la llibertat… El pensament quantitatiu ha substituït el qualitatiu i d’això en pagarem les conseqüències. En aquest món actual val més un molt que no pas un suficient i això s’aplica a tots els camps, la natura, la ciència, l’economia. Molt significa massa, és a dir: correm el perill de convertir-ho tot en un excedent.

A l’epíleg del teu llibre, tot reflexionant sobre l’oblit i la trivialització de la Xoà, escrius: «Alliberar la literatura de l’Holocaust del paràmetre “formatejat” perquè pugui fluir sense l’impediment d’un raonar sobre el que ja s’ha raonat, és un altre dels desafiaments que també s’haurà d’assumir.» ¿De quina manera es pot produir aquest alliberament?

Aquesta pregunta té molta relació amb l’anterior. El que vull dir és que del que es tracta és que es deixi que la literatura i el pensament sobre la Xoà facin el seu curs natural, sense intentar dirigir-los en un sentit o en un altre per tal que no perdin l’autenticitat que jo he trobat en els autors de què he parlat en el llibre. És una qüestió important, el procés continua obert i s’hi han d’anar incorporant les generacions dels fills i dels néts dels supervivents i dels contemporanis: el temps fa sorgir noves formes d’expressió que ajuden a comprendre les anteriors.

¿Creus que aquesta trivialització pot explicar que, encara que cada cop es parli més del concepte de «memòria històrica» i que la museïtzació de l’Holocaust sigui un fet a les principals ciutats del món, avui en dia continuï havent-hi barbaritats espantoses? ¿Té res a veure amb el fet que la repetició abusiva i descontextualitzada comporti l’oblit? Com s’entén que Auschwitz, en paraules de Kertész, cada cop sembli més un parc temàtic?

Malgrat l’experiència duríssima per a la humanitat que va comportar la Segona Guerra Mundial, es continuen produint brutalitats, abusos, assassinats, tortures. N’hi ha prou de fixar-nos en l’Amèrica Llatina: els càrtels, les màfies, Ciudad Juárez… Hem de pensar que quan ens referim a la memòria històrica no tothom entén el mateix. Només cal veure què ha passat amb l’obertura de fosses i tot l’enrenou que ha provocat. Hi ha gent que s’estima més no tenir memòria i n’hi ha que la tenen selectiva. També hi ha els simplement amnèsics.

¿No trobes que el concepte Literatura de la Xoà ha esdevingut massa simplificador en l’imaginari col·lectiu perquè se centra, quasi del tot, en l’experiència concentracionària i oblida (precisament la Xoà fou un projecte d’oblit) l’extermini de milions de persones fora dels camps?

És cert que l’experiència concentracionària, tot i tenir unes connotacions molt clares, va més enllà del recinte dels camps. Crec que el nazisme va convertir tota la geografia europea en un camp de presoners, sense que això vulgui dir que els qui patiren en pell pròpia l’experiència dels camps no fossin els qui s’emportaren la part pitjor. Els milions de morts, que inclouen també la població alemanya bombardejada salvatgement, reclamen el seu espai en la memòria de tothom. Tanmateix, crec que això és present també en la literatura de la Xoà: no es poden separar les dues realitats ni extirpar els uns per donar cabuda als altres. Tots formen part d’una mateixa vivència destructiva i destructora.

Quins trets comuns creus que tenen autors previs a la catàstrofe (aquells que tu anomenes «els precursors»; Reyes Mate, «avisadors del foc», i Steiner, directament, «profetes») com Rosenzweig, Hofmannsthal, Kafka, Benjamin o Kraus?

Els profetes tenen percepcions extraordinàries, reben un seguit de senyals que perceben com a vertaders i que expressen segons les seves qualitats. Així, l’univers de Kafka, els seus ambients i personatges, són deliberadament inquietants, sense que mai acabem de penetrar en la seva complexitat. Kafka abandona els gèneres dels quals hem parlat abans, la seva prosa és única, tot i que beu de la tradició. L’obra de Kraus és molt diferent. A la seva magistral Els darrers dies de la humanitat, permet albirar el caos ideològic que va provocar la Primera Guerra Mundial i el magma d’on sorgiria més tard la materialització de la Segona. Kraus és un retratista, un expressionista de la paraula. Per contra, l’exquisidesa de Hofmannsthal és crepuscular, enlairada en el cim de la poesia, amb el decadentisme tortuós d’una sensibilitat que es veu amenaçada. Tots ells esdevenen miralls, imatges que reflecteixen la realitat que s’aproxima, les seves cavernes estan farcides dels monstres que es faran reals; en aquest sentit són com creadors de gòlems.

Com es pot explicar la gran quantitat de suïcidis que hi ha hagut entre autors supervivents en comparació amb la manca quasi absoluta de penediment entre els botxins? ¿Creus que pot tenir a veure amb l’angoixa de narrar i de no ser cregut de què parla Primo Levi? ¿O amb el convenciment, també expressat per Levi, que «els millors van morir tots»?

Levi parla de la culpa del supervivent, del pes insostenible de la vida després de la mort dels qui havia conegut i que van patir un mateix destí. El suïcidi sembla una revenja de la pròpia consciència contra un fet que no s’accepta, que no es vol assimilar. D’altres vegades, sembla fruit d’un temor —el cas més clar seria Stefan Zweig—, una incomoditat existencial davant la possibilitat de tornar a viure el que fou insuportable. Jean Améry no es recuperà mai de l’experiència de la tortura i la revisitava sovint per tal de racionalitzar-la, però no va poder suportar la incapacitat física de sobreviure… El suïcidi és el mateix que la manca de penediment per als botxins, per als quals ha calgut matar l’home que duien dintre per resoldre el seu conflicte. No han mort físicament, però sí que han deixat d’existir com a éssers humans socials.

La realitat ―i, sobretot, Paul Celan― va acabar desmentint la frase d’Adorno segons la qual després d’Auschwitz no es podia escriure poesia. Què tenen, doncs, la poesia i la literatura en general que són capaces de continuar sent imprescindibles, fins i tot després d’una catàstrofe sense precedents com la Xoà?

La poesia és, al meu entendre, la més alta manifestació de l’esperit humà, la seva forma més pura i la seva expressió més directa. Mentre hi hagi persones, hi haurà poesia, encara que no s’expressi a través dels mateixos canals tradicionals a què estem acostumats. La poesia és fruit de la vivència, del dolor, de la rebel·lió contra el fet de passar sense deixar empremta. Per això, el primer monument literari d’Occident, la Ilíada, és un gran poema de dolor i guerra. Troia és la imatge perenne del món amenaçat. La frase d’Adorno volia dir que la poesia, a partir d’Auschwitz, no podia ser igual que com havia estat abans, li calia incorporar aquesta nova experiència demolidora dins la seva especificitat. Celan, el poeta del país del fum, va demostrar que de les engrunes del desastre en sorgeixen nous brots d’expressió fecunda. És la humanitat que es revolta contra el destí d’animal que li havien preparat els tirans.


ROSA PLANAS (Palma de Mallorca, 1957) és escriptora, filòloga, crítica literària, investigadora i comissària d’exposicions. De la seva obra de narrativa destaquen títols com Abraham Savasorda (2001), Les màscares de Florència (2003), La ciutat dels espies indefensos (2006) i La veu de la caputxa (2011). Cal remarcar, també, els seus estudis Els malnoms dels xuetes de Mallorca (segles xvii-xx) (2003) i Literatura i Holocaust. Aproximació a una escriptura de crisi (2006). Col·labora amb el diari Última Hora de Balears, on publica periòdicament articles d’opinió i reportatges.

Text publicat originalment a la revista El Funàmbul. 

 

Show 1 footnote

  1. Planas, Rosa. Literatura i Holocaust. Aproximació a una escriptura de crisi. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2006.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *