La poesia de Iehuda Amikhai: entre la tradició i la modernitat


Por

Iehuda Amikhai

Pels volts dels anys cinquanta sorgí a Israel una nova escola de poesia hebrea anomenada per uns Gal-ha-khadaix -Nova Onada- i per d’altres Dor ha-mediná Generació de l’Estat-, que proposava un nou ús de la llengua, de l’estètica i de la temàtica amb l’objectiu de trencar amb la concepció bíblica de la literatura per tal de començar-hi a introduir paraules non sactas.

Així doncs, la literatura hebrea es veuria renovada per tota una generació, entre els quals destacaren Natan Zakh, Yona Wallach, David Avidan, Mier Wieseltier, Pinkhas Sadé, Dan Paguis i el mateix Iehuda Amikhai, que es convertia en la representant d’una nova manera de fer poesia l’objectiu de la qual era cantar a la vida des de la quotidianitat. Iehuda Amikhai fou, doncs, el primer, dins de la creació de l’Estat d’Israel, d’escriure en hebreu col·loquial, tot provocant un sotrac cultural que canviaria definitivament el rumb de la literatura israeliana.

Amikhai naixia el 1924 a la ciutat alemanya de Würzburg i emigraria a Eretz Yisrael el 1935. En aquest context, Amikhai es veuria obligat a formar part de l’exèrcit, però posteriorment als conflictes bèl·lics ingressaria a la Universitat Hebrea de Jerusalem on estudiaria literatura hebrea i bíblica i el 1955, encoratjat per un professor, publicaria el seu primer llibre de poesia Ara i en altres dies convertint-se en un dels poetes hebreus més importants de la modernitat i en un escriptor de referència dins de la literatura universal de l’últim terç del segle XX, fins al punt que Octavio Paz l’elogiaria dient lacònica i categòricament que “és un dels nostres grans poetes, és un mestre”.

Però, no seria fins el 1965 que el poeta i escriptor Teh Hughes el descobriria, el traduiria i el posicionaria en el panorama anglosaxó del moment. A Catalunya, en canvi, hem hagut d’esperar fins el 2001 a l’excel·lent traducció que n’ha dut a terme el poeta, hebraista i traductor Manuel Forcano, que titulà Clavats a la carn del món, i a través de la qual hom pot accedir a una poesia i a una cultura que, als peus del mediterrani, comparteix moltes analogies amb la nostra.

El trencament més evident d’aquesta nova poesia, i especialment en l’obra d’Amikhai, es posa de manifest en dues vessants: per una banda, la presència reiterada de la laïcitat de la religió o religió dessacralitzada i, per l’altra, la llengua col·loquial com a via d’expressió en el marc poètic.

La poesia d’Amikhai es construeix a través d’un realisme líric i es serveix de la immediatesa que proposa la mateixa quotidianitat; el poeta pensa el seu dia a dia a Jerusalem i sotmet a judici propi un món costumista en el qual la profunditat de les coses resideix precisament a la superfície. És una poesia que es construeix en l’aquí i ara però s’emmarca en una tradició que, a vegades, som incapaços de datar. Probablement, un dels grans assoliments de la poesia d’Amikhai és saber equilibrar passat i present o, més ben dit, instaurar el pes de la tradició en un present líquid i efímer com ho és el de la modernitat. Així doncs, la religió abandona el significat tradicional que ocupava per traspassar una frontera i eixamplar, aleshores, la cultura en una altra direcció.

D’alguna manera, la tradició és el motiu a través del qual Amikhai canalitza una postura crítica i ferma del seu present, del paper que hi juga la religió, de la definició històrica i col·lectiva d’Israel com a nació i de la imatge que s’ha projectat d’ells al món. Tots aquests ingredients constitueixen la base sobre la qual el poeta israelià construeix la seva antologia en la qual, partint de les pròpies vivències, dibuixa una poesia d’un localisme universalista.

Així doncs, Amikhai aconsegueix desmarcar-se i començar a traçar un nova cultura literària capaç de posar en qüestió el sentiment d’identitat i pertinença del poble jueu. Per això, segurament, un dels seus grans assoliments fou la seva capacitat, juntament amb tots aquells que lideraren la poesia israeliana dels anys cinquanta, de saber combinar textos del Talmud, de la Bíblia i del Midrash amb aspectes presents a la nostra vida contemporània a la vegada que dessacralitzava, amb una aparent simplicitat, la mare de les religions monoteistes i, a través de la poesia, aconseguia obrir-la a la modernitat.

Quan vaig donar-me un cop a la porta vaig cridar

«el cap, el cap», i «la porta, la porta».

No vaig cridar «Mare», ni «Déu».

I no vaig dir que havia vist la Fi dels Temps

d’un món on ja no existirien ni caps, ni portes.

Quan vas acariciar-me el cap, vaig xiuxiuejar

«el cap, el cap» i «la mà, la mà».

No vaig xiuxiuejar «Mare», ni «Déu».

I no vaig tenir visions fantàstiques

de mans acariciant caps dalt al cel.

Tot el que jo crido, dic i xiuxiuejo és

per consolar-me a mi mateix: el cap, el cap

la porta, la porta, la mà, la teva mà.

Una vigília de Xabat, a l’horabaixa d’un dia d’estiu,

quan de totes les cases s’endevinaven les flaires

de guisats i de pregàries,

vaig començar, en la meva infantesa, a dir mentides

al meu pare: “He anat a una altra sinagoga.”

No sé si em va creure o no,

però va agradar-me el gust dolç i bo de la mentida.

I de nit, a totes les cases

s’escoltaven alhora càntics de Xabat i mentides,

era per delectar-se,

i de nit, a totes les cases

morien els àngels del Xabat com mosques en un llum,

i els amants –boca sobre boca

s’inflaven l’un a l’altre fins a planejar per l’aire

o fins a rebentar.

D’ençà d’aquell dia la mentida bona i dolça

va agradar-me.

D’ençà d’aquell dia sempre vaig anar a una altra sinagoga.

Però el meu pare va tornar-me la mentida en morir:

He anat a una altra vida.”

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *