Els pioners de la nova Comunitat de Barcelona


Por

Se sol dir que, en l’imaginari dels jueus, Espanya sempre ha estat un país a part, mitificat o proscrit, la pàtria impossible. Una visió molt romàntica dels amors i desamors entre Sefarad i els descendents d’Abraham. En realitat, aquesta animadversió fou perdent força amb el pas del temps i, quan tocà l’hora del exili, la majoria dels testimonis ni tan sols es plantejaren la península Ibèrica en aquests termes. En tot cas, ben diferents eren les motivacions i els sentiments de totes aquelles persones que arribaren a Barcelona al principi del segle passat.
En efecte, els profunds canvis socials, econòmics i culturals, i els greus esdeveniments polítics que afectaran el conjunt de les nacions europees en la primera meitat del segle XX aniran desarrelant i foragitant els jueus cap als camins de l’exili, una migració començada ja per moltes comunitats d’Europa central i sud-oriental.
En mantenir-se neutral durant la Primera Guerra Mundial, Espanya sembla una solució, almenys transitòria, i Barcelona, per la seva ubicació d’obertura cap a la Mediterrània i al nord d’Europa, serà per a molts inmigrants la porta d’entrada a aquest país mític. Al llarg dels quaranta anys que transcorregueren entre el 1914, data de l’arribada del primer testimoni, Alberto P., i el 1954, any d’inauguració del centre comunitari al carrer Avenir, Barcelona serà la ciutat espanyola que més afluència jueva coneixerà. Sols o amb família, en la indigència o carregats de maletes i baguls, pobres o rics, legalment o clandestina, els jueus arriben en un flux discret però continu. Des d’Istanbul, Dresden, Cracòvia, Berlín, Budapest, Sofia, Plovdiv, Salònica, Bucarest, Milà, París… vénen de tots els horitzons d’Europa. Molts estaran de pas uns quants dies, setmanes o mesos, el temps just per poder aconseguir un visat, reprendre el viatge i continuar el seu destí fins a terres més llunyanes. Altres, seduïts per l’encís de la ciutat comtal, per la calor del seu poble, decideixen implantar-se a Catalunya i reconstruir una vida i una comunitat. És així com, malgrat els esdeveniments que assotaran la Península i més concretament Catalunya durant quatre dècades, de mica en mica s’anirà formant un autèntic gresol que farà de la Comunitat de Barcelona la més cosmopolita i la primera de l’estat espanyol. Vet aquí una crònica.

1914 – 1936: arribada i adaptació

Quan esclata la Primera Guerra Mundial, molts sefardites d’origen turc es refugien a Barcelona per motius de nacionalitat. Després del conflicte, una part se’n torna o marxa cap  a Marsella, París o Itàlia, mentre que d’altres, envoltats en l’ample moviment migratori que empeny els jueus europeus de l’est cap a l’oest, continuen venint i trobant a Catalunya un lloc propici per desenvolupar un ampli ventall d’activitats professionals vinculades amb el comerç i la petita indústria. Durant els anys vint i fins el 1936, asquenasites polonesos empesos per la misèria, austríacs i alemanys víctimes de les lleis racials i de l’auge del nazisme, però també búlgars i alguns marroquins s’estableixen a Barcelona. Solidaritat i ajut mutu són paraules clau en tots el processos migratoris. Les dificultats són diverses: primer, trobar un allotjament per tal de no gastar gaires diners estalviats en pensions; obrir-se un camí professional; després, legalitzar l’estada, aprendre l’idioma (un o dos…), adaptar-se a una forma de vida i de relacions amb la societat. En aquesta època, aquells que immigraven a Barcelona no solien ser acomodats. Molts turcs i polonesos, sobretot, arribaven amb les butxaques buides. Per sort, ja existien, encara que de manera informal, unes xarxes de relacions espontànies i valuoses: parents, amics, coneguts, compatriotes o simples recomanacions i adreces. Sovint, abans de trepitjar la terra catalana, ja sabien on havien d’anar, a qui calia dirigir-se: els que no es beneficiaven de la presència d’un oncle o d’un amic, acudien al petit centre comunitari jueu, a cert cafè o pensió. Allí, rebien o bescanviaven noms i adreces, consells, fins i tot mercaderies i, de vegades, una mica de diners que els permetien fer un pas endavant en el difícil camí de la integració. En definitiva, aquesta petita provisió d’al·licient i de calor humana necessaris per llançar-se amb més cor a un nou destí; les ganes de sortir-se’n, la perseverança i l’energia feien la resta.

Acta de fundació de la CIB.

Els jueus d’Europa solien dedicar-se a les activitats comercials i industrials, en les quals el sector de la indumentària i dels rams auxiliars eren els més destacats: sastreria i confecció, pellisseria (específiques del asquenasites), gènere de punt, sabateria i cuirs, merceria, bijuteria, perfumeria i drogueria. Dintre d’aquesta branca, les activitats eren diferents i no es concentraven únicament en la venda; donat que, si bé era preponderant aquesta activitat, no excloïa la fabricació en petits tallers ja fos de vestits ja fos de maquinària per a la confecció, la representació (de cases jueves establertes a l’estranger) o la importació de matèries primes.
A més, una certa jerarquia social articulava aquest sector tèxtil en el qual, al costat dels acomodats però escassos propietaris de tallers i botigues, una multitud d’empleats modestos es guanyaven la vida penosament, com per exemple, els marxants i els venedors ambulants (sovint, turcs), que es comptaven entre els més humils. Els més pobres començaven a la zona del Paral·lel i de les Rambles venent corbates, mocadors o botons; alguns s’ajuntaven per adquirir o llogar una parada al mercat dels Encants o de la Ronda Sant Antoni; d’altres –els viatjants– s’aventuraven per les carreteres aleshores plenes de sots de Catalunya i de la resta d’Espanya, per intentar eixamplar la seva clientela. Al costat d’aquest sector típicament jueu, altres sectors com ara els productes químics i farmacèutics (amb seu a França o a Suïssa) resultaren més familiars per als alemanys potser, mentre que d’altres sefardites s’havien especialitzat en el sector mecànic i de les peces de recanvi, i aportaven unes innovacions tècniques i una experiència fins aleshores desconegudes a Espanya. Si la majoria va conèixer un ascens socioprofessional fruit de llur treball i competències, d’altres, com els alemanys acomodats i cultes, haurien d’adoptar un gir dràstic per poder subsistir: així, Kurt K., alt funcionari de l’administració de justícia a Berlín, es va reconvertir en fabricant i venedor de màquines de cosir; mentre que Sophia C., esposa d’un advocat, es va llançar amb el seu marit a l’elaboració de cervesa i es va passar tota la vida en un petit taller familiar a Montcada.
Pocs eren els jueus que es donaven a conèixer com a tals, donat que la paraula “jueu” era una paraula tabú a l’Espanya profundament catòlica d’aquella època en què certa gent creia que s’assemblaven al diable i tenien cua i banyes, i on cada any per Pasqua, es practicava l’estrany costum de “matar jueus”. Malgrat tot, els nostres testimonis són unànimes en recordar el bon acolliment i la calor humana que, com a estrangers, van rebre per part dels catalans: “Eran unos pedazos de pan. La verdad sea dicha”, resumeix Luisa C. amb entusiasme. Per als sefardites, el judeoespanyol que parlaven fou un ajut valuós en aquesta nova vida, encara que, pels autòctons, era motiu d’una sorpresa tenyida d’ingenuïtat que divertia íntimament els jueus quan sentien frases com aquesta: “Sí que son inteligentes: ustedes vienen de un país de Oriente y hablan el español”.
A tots els països on s’implanten, els jueus procuren agrupar-se i dotar-se d’una estructura interna que regeixi tant els serveis religiosos (oficis i ritus de pas), com socials (beneficència, ajut als malalts, cementiri) o educatius (escola, classes d’hebreu). D’aquesta manera es passa de la presència física individual o de grup a la comunitat organitzada. En el primer quart del segle XX, la col·lectivitat hebrea és un modest i discret nucli, habituat a reunirse en cases particulars per a les pregàries i algunes festivitats tradicionals. Fou al final de l’any 1918 quan presentaren uns estatuts interns de creació de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB), la primera de l’Espanya contemporània. Més que l’oficialització de la seva presència a la Península, el que ha quedat gravat en la memòria col·lectiva dels jueus barcelonins és l’expressió “Provença cantonada Balmes” que designa la seva primera sinagoga i que simbolitza l’afecció d’aquest petit col·lectiu de pioners per aquest lloc mític. La torre situada al número 250 del carrer Provença, cantonada Balmes, llogada i progressivament condicionada com a centre cultural i religiós, serà durant més de vint anys el lloc de cita dels jueus de Barcelona. Fins que, un bon dia de gener de 1939, fou saquejat, tancat per sempre i, finalment, enderrocat. Com que el judaisme permet prescindir del ministre de culte, durant molts anys la petita comunitat de Barcelona funcionarà sense rabí, però amb oficiants, un dels quals, el senyor Nahum, un turc jubilat i savi, va rebre aquesta responsabilitat des del 1932 fins el tancament del centre, l’any 1939. De mica en mica, el “call” com l’anomenen afectuosament els testimonis, es dota del tradicionals serveis comunitaris i es cobreixen les principals necessitats tècniques (circumcisions, matança ritual dels animals per al consum). I encara va més enllà ja que es converteix en un centre dinàmic, amb una secció sionista, una altra femenina i, fins i tot, una impremta per als impresos en hebreu, com els calendaris o les invitacions.
Com a exponent de l’atracció que la capital catalana exerceix sobre els estrangers i els jueus concretament, una altra colònia sefardita es forma al Paral·lel durant els anys vint. No és el resultat d’una escissió de la CIB sinó que els nous immigrants de Turquia, en no sentir afinitats amb els asquenasites i amb els seus compatriotes més acomodats de l’Eixample, prefereixen recrear-se un univers propi en el qual intentaren perennitzar les seves tradicions religioses i la seva llengua. Agudat Ahim (“Unió de Germans”) era el nom que es va donar aquest segon nucli comunitari llevantí de la part baixa de Barcelona, on havien llogat una habitació per a les pregàries diàries i setmanals, i un teatre per a les grans festes jueves. Però, més que res, el homes solien reunir-se a l’estil oriental en cafès com el Còmic, el Café Nuevo o el Victòria. Lloc de descans, de reunió, d’oci, de partides de cartes i dòmino, el Còmic era un punt de trobada gairebé obligat per a aquests sefardites que no només s’aplegaven per plaer, sinó també per necessitat social i professional; “Todos eran judíos”, –ens diu Avner–. “Cuando venía un extraño y preguntaba al camarero una cosa: vaya usted allí. Y ya estaba. Que oía hablar un poco extraño, y mira: allí, allí”, le señalaba.
Pel que fa la CIB, els seus membres solien allotjar-se bé en un perímetre no massa allunyat de “Provença cantonada Balmes”, lloc i cor del judaisme català, o bé a Sant Gervasi i la Bonanova, el “gueto ashkenaze”, com ens va dir un testimoni d’una manera una mica exagerada. En efecte, com que el judaisme no és tan sols una religió dogmàtica, sinó també, i sobretot, una forma quotidiana de viure, de pensar i sentir, els jueus establerts a Espanya no tenen, en aquella època, gaires oportunitats de viure’l plenament, és a dir, d’una manera visible i adaptada a la societat d’acolliment, sinó tot el contrari. I, a més, molts d’ells ja han abandonat les pregàries i les tradicions per conservar només el que consideren l’essència de la seva identitat jueva: és a dir, un sentiment històric difús, el cognom, els records o bé la llengua de la infància: ídix o djudezmo. I és que el present i el futur són més apressants que el passat.

Balmes amb Provença, 1905.

Com a culminació d’una integració en procés, i després d’haver superat les primeres dificultats del complex procés d’immigració –trobar un pis, una feina i unes escoles per als fills, ajustar-se a la idiosincràsia catalana, familiaritzar-se amb els idiomes locals, adaptar-se a l’entorn social, aquests subtils i nombrosos detalls que sempre col.loquen l’immigrant davant de la seva condició d’estrangeria–, els nostres testimonis també aprenen a gaudir dels plaers simples de la vida d’aquella època que –retrospectivament– consideren els “feliços” anys vint i trenta: bars, menjar, música i balls a la Casa Lliure, a l’Hotel Orient o a la Maison Dorée; en fi, aquelles coses senzilles però essencials que van assaborint de tant en tant, com tothom, per alleugerir les preocupacions de la realitat quotidiana.

1936 – 1945: anys de temporal

Quan, el 18 de juliol del 1936, Espanya esdevingué l’escenari de l’alçament nacional, de la Guerra Civil i també de la revolució social, nombrosos jueus i estrangers feren novament les maletes: la majoria marxaren cap a Amèrica o Palestina; per a ells, només hauria estat una breu escala. Els sefardites turcs i francesos tornaren als seus països; alguns anaren a la Gran Bretanya o a Amèrica del Sud; fins i tot uns quants asquenasites van tornar a Alemanya. “Hubo un éxodo generalizado de los judíos”, afirma Kurt, però, de forma general, “se marchó el que podía”, matisa Rosalie. I en efecte, no tots el jueus de Barcelona tingueren la possibilitat de fugir. Si alguns, els més rics, foren forçats a cedir als revolucionaris els seus despatxos, tallers o indústries, molts altres es quedaren a Barcelona per elecció propia o, millor dit, perquè no tenien cap més alternativa: aquesta categoria, sovint sense familiars per acollir-los a l’estranger, sense diners, visats o permisos d’immigració a certs països, i, fins i tot, sense objectiu o esperances, compartiren el destí ingrat de la majoria dels catalans.
Se sap que dins dels brigadistes, uns sis mil jueus vinguts de molts països participaren en la guerra civil com a voluntaris, fins i tot es va formar la companyia Botwin integrada només per jueus. Pel que fa als jueus de nacionalitat espanyola en edat militar, foren allistats automàticament; en resulta que segons la zona on vivien, les idees per les quals hagueren de lluitar no sempre coincidien amb les seves conviccions, especialment els de Sevilla, Ceuta i Melilla. A Barcelona, diversos jueus, membres o no de la Comunitat Israelita, prengueren les armes, ells també, com el testimoni Monolo T., fet presoner pels nacionals a Almadén, d’on pogué escapar amb l’ajut d’un company català, o com Isaac D., allistat al disset anys, cosa que li valgué formar part de “la quinta del biberón”, privilegi que per a ell acabà malament, ja que, com a soldat de l’exercit derrotat, primer va ser presoner de guerra i, després, va ser obligat a incorporar-se a l’exèrcit nacional i a sacrificar així set anys de la seva joventut.
Però no menys incert ni insegur era el destí de la població civil i de les famílies jueves davant del terror urbà que acompanyà la revolució social i la nebulosa extremista. Els asquenasites alemanys patiren més especialment aquest setge tant del SIM com dels comitès revolucionaris d’altres colors polítics. Així, Kurt K. va ser detingut tres vegades en les tristament famoses “txeques” de Vallmajor i de Sant Joan, mentre que Marcos F. primer va ser internat en una carbonera de la Bonanova, després traslladat a un vaixell ancorat al port de Barcelona i, finalment, empresonat a la Model durant uns quants mesos.
Mentrestant, l’actitud de la Comunitat Israelita fou de prudència i d’observació. De fet, la seva posició era, pels motius històrics que tots sabem, difícil i incòmoda. Amb tot, els testimonis coincideixen en què la majoria dels jueus barcelonins estaven, en el seu fur intern, a favor de la República, alguns fins i tot es comprometeren sindicalment. La majoria de jueus adoptaren, doncs, una passivitat prudent o, millor dit, una neutralitat aparent, perquè no es donés el cas que l’actitud o l’opinió d’un sol membre recaigués en el conjunt de la col·lectivitat jueva i l’exposés a les dissorts que patien els capellans catòlics. Tement per la sinagoga i per les seves persones, tancaren el centre de Provença-Balmes, es replegaren i portaren una vida jueva reduïda a les cases particulars. Fins que, al cap d’alguns mesos, va tornar de mica en mica la possibilitat de reactivar una mínima vida religiosa. I, si bé gosaren reobrir el temple,
la unitat comunitària va quedar trencada.
Per cert, en l’àmbit particular, la vida quotidiana era tan dura per als jueus com per als altres barcelonins. Els més acomodats no passaren potser les privacions o les ganes que patia la gent més humil: els comerciants feien trocs amb qui podien, d’altres rebien paquets de queviures i de roba de l’estranger, mentre que un altre grup sí que va patir molt, com ens dirà Regina P. Però la por de les milícies, dels comitès de control i sobretot dels bombardeigs era idèntica per a tothom. És més, sembla com si cada família adoptés la seva estratègia: els jueus amb nacionalitat estrangera penjaren a les finestres les banderes dels seus respectius consolats; altres resolgueren el problema de la inseguretat trasllandant-se a la part alta de la Ciutat Comtal, compartint amb altres parelles i nens unes cases de la Bonanova abandonades per famílies jueves exiliades. D’altres, es refugiaren a pagès, espacialment a Argentona, on experimentaren la realitat espartana dels pagesos. Amb tot, els més esporuguits eren els que tenien una presència més visible, bé per la seva situació socioeconòmica elevada, bé per la seva estrangeria acusada, com els alemanys i els austríacs delatats pel seu físic, accent o cognom. Aquests últims solien ser acusats d’espies al servei del govern alemany, mentre que els industrials, els empresaris i, fins i tot, alguns comerciants foren víctimes d’expropiacions, col·lectivitzacions o requisicions: Kurt, Natalio, Yolanda, Régine, Sophia ens explicaren com, de grat o per força, no tingueren cap altre remei que conformar-se amb els revolucionaris i complir les ordres del seus empleats.
Quan finalment callen les armes, per als jueus, l’alleujament és molt breu. Els pocs mesos que transcorregueren entre la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial foren de pau relativa però d’inseguretat per als asquenasites amb documentació alemanya, ja que les directives hitlerianes disposades des de Berlín per als jueus de l’estranger i, per tant, d’Espanya –i, especialment la lletra “J” de Jude (jueu) marcada en els passaports– limitaven els seus moviments i intents d’escapar de les mesures antijueves. Obeint un cop més a la llei assetjadora del temor de les persecucions, abandonaren Barcelona per dirigir-se cap a Amèrica i Palestina.
Tanmateix, foren substituïts immediatament pels jueus barcelonins que retornaven, exiliats de la Guerra Civil, i, sobretot, per l’arribada massiva dels jueus de tota Europa, pels quals l’Espanya neutral esdevingué una plataforma que els permetia de continuar el camí fins a terres més acollidores, encara que cada cop més comptades. Vingueren, per tant, nous fluxos d’immigrants, la majoria de pas, alguns dels quals, però, es quedarien per sempre a Catalunya.
Així va continuant la història de la CIB. Entren en escena nous personatges, l’arribada dels quals- amb o sense passaports- i els avatars que els rodegen són a vegades dignes de les millors obres de ficció: unes famílies procedeixen d’Itàlia, d’altres de França, sovint són sefardites que, havent obtingut la nacionalitat espanyola gràcies al decret de 1924, s’instal·len amb tota legalitat, com assenyala Alfredo, Isaac P. o David. Els asquenasites, a més de ser més nombrosos, no tenen aquesta sort, han de travessar il·legalment els Pirineus, sols i a peu –com la jove casada Nina- que intenta retrobar al seu marit–, o amb guies pocs escrupolosos. Una part, sota el control de la policia espanyola, serà –segons les ordres del moment i l’arbitrarietat dels funcionaris– entregada manu militari a la frontera francesa o empresonada un quant temps i, finalment, alliberada. Una altra part, arribarà –en tren o amb cotxe– sense massa traves fins a Barcelona. Mentre que, per a d’altres, com Enrique L. i la seva família, viatjar de Romania a Espanya es convertirà en un veritable viacrucis a través del països ocupats.
Amb tot, i si bé les condicions de vida són desoladores i difícils, Espanya és un refugi providencial pels milers d’exiliats jueus de trànsit a la Península; les organitzacions internacionals són molt eficients des del punt de vista material, mèdic i administratiu. Quant a les famílies locals, encara que privades del seu centre comunitari –saquejat arran de la caiguda de Barcelona i tancat per sempre–, organitzen una mena de xarxa paral·lela de solidaritat, destinada a desenvolupar no només una labor d’ajut a Barcelona i a tota Catalunya o més enllà, sinó també de rescat de les famílies a la frontera i als pobles dels Pirineus. Com ens diran diversos testimonis, si bé el senyor Samuel M. destacà en aquesta noble feina, també la jove Beatriz no dubtava a burlar, amb només setze anys, la vigilància de la policia, mentre que Natalio anava cada dia a la Plaça Catalunya per a intentar localitzar compatriotes seus de Polònia i oferir-los menjar i allotjament a casa seva.

1945 – 1954: temps d’esperança

Per als europeus, el final de la Segona Guerra Mundial i l’esclafament del nazisme constitueixen una victòria i un enorme alleujament. Per als jueus, signifiquen una terrible realitat: més de cinc milions d’ells moririen en mans de la barbàrie nazi. La majoria de famílies asquenasites de Barcelona foren directament afectades per l’hecatombe: havien perdut ja fos els pares, ja fos un germà, una germana o tots el germans, els avis o altres familiars; algunes persones es quedarien per sempre més amb el dubte de no saber res del éssers propers, amb desaparicions mai explicades, amb adéus mai pronunciats; d’altres quedarien profundament afectades, com els germans Jaime y Enric V., que perderen cent vuit membres de la seva família en els camps d’extermini o assassinats expeditivament a la vora d’una carretera, en un riu o, fins i tot, a casa seva… Els nostres testimonis, supervivents d’aquesta tragèdia, agraeixen a Espanya el fet d’haver-los ajudat i acollit quan desenes de països tancaven les portes.
Els temps, però, eren de reconstrucció i de canvis. Amb l’arribada de noves famílies jueves originàries dels països de l’est –Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Romania–, la CIB conservaria el seu caràcter cosmopolita, però quedaria en un estat encara precari, ja que la vida comunitària es tornava a refer molt paulatinament i, sobretot, amb molta discreció.
El que s’oferia als nouvinguts era un panorama social trist i afanyós, alhora emmarcat per una fèrria disciplina política, el caos econòmic i l’aïllament internacional. Per als jueus, però, acostumats a lluitar i a buscar per ells mateixos alguna sortida a les situacions més adverses i també aguerrits pels terribles anys que acabaven de travessar, aquesta difícil situació fou possiblement més suportable que per a la resta de la societat. De fet, la condició socioprofessional semiliberal i individual amb què solien exercir de comerciants, artesans, viatjants, petits industrials, és a dir pel seu propi compte, i sense esperar cap subsidi per part de l’estat o dels patrons, així com també la seva formació tècnica i preparació intel·lectual, si més no lingüística, permeteren a molts d’ells no només de sobreviure, sinó també de viure i, fins i tot, d’anar prosperant.
Una comunitat jueva és un col·lectiu humà, una entitat que dirigeix i protegeix aquest col·lectiu i, finalment, un lloc de reunió, és a dir una territorialitat específica. Després de deu anys de vida semiclandestina, la creació d’un nou comitè esdevingué una feina urgent atès que, per als jueus privats d’una seu cultural i social pròpia, la junta directiva representava, d’una banda, una entitat i una garantia moral, i procurava, de l’altra, subministrar les necessitats religioses més immediates: enterraments, casaments, beneficència, visita i ajut als malalts i a la gent gran, contactes amb comunitats estrangeres, etc. Aquest nou comitè es formà, l’any 1946, al cafè Agustí, del carrer Muntaner, cantonada Diagonal, on cada diumenge al migdia es reunien uns quants voluntaris ben decidits a tirar endavant un nou projecte de vida comunitària. La seva primera preocupació fou trobar un local que servís d’oratori, però també un oficiant –a ésser possible un rabí– per assegurar el bon funcionament religiós i supervisar els serveis peculiars del judaisme. En els primers temps, la discreció és imprescindible i la modèstia també. Llogaren un pis, situat al carrer Muntaner, cantonada París, per albergar els oficis setmanals i les reunions. Però, amb el pas de temps, la comunitat cresqué en nombre i es desenvolupà: tornaren a Barcelona antigues famílies, arribaren nous immigrants d’Europa de l’est i també de Palestina; s’organitzaren noves activitats, les dones crearen una secció femenina, el jovent aspirà a tenir ocupacions pròpies. Aviat, doncs, aquest primer local es feu petit i fou completat amb un altre local situat a prop, a l’Avinguda Roma, cantonada Muntaner. Per a les festes no religioses i les reunions familiars, es llogà el Saló Rosa del passeig de Gràcia, mentre que es feu indispensable el Teatro Escuela del carrer Consell de Cent per a les grans cites jueves anuals de Roix ha-Xanà i Yom Kippur, és a dir per cap d’any i el dia del perdó, quan hi sol concórrer molta més gent. És precisament en aquest teatre on tindran lloc, l’any 1948, les primeres eleccions per sufragi universal amb l’objectiu d’organitzar un comitè més formal.

Comité de la CIB, 19 d’abril de 1948.

Si bé el llarg parèntesi forçat pels deu anys de guerra, d’adversitat i, sobretot, de trauma infligit pel genocidi accelerà per algunes persones un procés d’allunyament comunitari i identitari ja ben començat, per a moltes altres, els nous temps havien de significar vida i esperança: “Queríamos repoblar el mundo”, ens va dir Beatriz amb accent punyent. La comunitat jueva de Barcelona és petita, precària, cosmopolita. Cal estimular-la i cal reforçar la seva cohesió. El comitè ja ha donat els primers passos; el jovent no es quedarà enrere. Eren pocs joves d’aquella generació, però, sense diners ni facilitats materials, es mostraren actius, dinàmics, amb imaginació i il·lusió, amb ganes de viure, de servir quelcom i sobretot de gaudir de la vida. Organitzaren activitats pels caps de setmana i les vacances: música, teatre, ping-pong, tertúlies, balls, excursions a la platja –primer Montgat, més tard a Llavaneres– i a la muntanya, campaments d’estiu a l’estranger… Es formaren parelles, començaren a ajuntarse joves asquenasites amb joves sefardites i així es va superar una llarga tradició autàrquica i endogàmica d’una i altra part. En definitiva, havent crescut o nascut a Catalunya, aquest jovent constituïa el veritable punt de partida d’una nova comunitat, ja no tan sols de jueus sinó de jueus catalans.
El 15 de maig de 1948, com a resposta al trauma de l’Holocaust, un esdeveniment extraordinari sacsejà i commogué la comunitat jueva internacional: es proclama la creació d’un estat hebreu. Si bé molts jueus de Barcelona respongueren a la crida d’aquest nou estat, molts també s’enfrontaren amb l’insuperable dilema de complir amb la mil·lenària promesa del retorn a Jerusalem o de continuar vivint en la diàspora. Però la majoria, es a dir la gent gran, els matrimonis amb fills, preferí adoptar una actitud de statu quo a Catalunya per temor de llançar-se un cop més a la ruta imprevisible d’una nova vida. A la Península, també apareixen uns signes esperançadors, amb el final de l’aïllament internacional i la intervenció nord-americana, decisiva per a l’obertura religiosa. Els veterans de la CIB no deixaran passar aquesta oportunitat per donar un nou gir i un “avenir” estable a la vida de la seva comunitat, encara que fos forçant una mica el destí.
Fa anys que un petit grup va gestar en secret una idea: la de tornar a plantar a la Península els ciments d’una veritable sinagoga. Una bogeria, en opinió de molts membres. Una insensatesa, potser, però que feia revifar de nou aquell vell mite de Sefarad. Ens confia Avner:

“Llegamos a la conclusión de que no podía ser en un teatro, sería feo. Y se habló de hacer un call, una sinagoga”.

Alberto definitivament li donà suport: “Era los más importante que la comunidad necesitaba en aquel momento, y todavía hoy, que era emblema de la existència comunitària”. No fou fàcil. El projecte primer suscità sorpresa en la col·lectivitat hebrea i sobretot polèmiques en les quals el temor de donar la cara en un país tan catòlicament franquista es veia confrontat amb el desig de superar aquell consens inacabat amb Espanya i començar una etapa nova. La idea, però, es convertí en un autèntic projecte: va haver-hi molts donatius, més generosos o modestos, segons els mitjans de cadascú. Potser pel fet de ser a la rebel Barcelona, els fou més fàcil: el poder era lluny, catalans i jueus sentien una simpatia mútua. Per això, potser també per l’empenta del seu promotor, David Ventura, el ben anomenat, que s’encaminà contra tots els impediments, tant de part jueva com de les autoritats públiques, per concretar la seva agosarada iniciativa.
Al vespre del 27 de setembre de 1954, vigília del nou cap d’any jueu –5715 segons el calendari hebreu– s’inaugura finalment el bell i gran edifici comunitari del jueus de Catalunya. Sara, la vídua de David V., encara sent alegria i orgull per aquella emocionant retrobada amb l’Espanya dels seus llunyans orígens:

“Fue muy emotivo… extraordinario todo… !Era la primera sinagoga! Y, además, después de la inquisición… ¡Después de la Inquisición, muchísimo después! Fue una noche inolvidable, aquella. Estaba la sinagoga tan llena, tan llena, hasta la calle, hasta las puertas. Todos vinieron… todos… todos…”.

No hauria pogut ser altrament en aquella nit d’epíleg i de renaixement per a una sinagoga moderna, aixecada en un lloc tan simbòlic com el carrer del Porvenir (actualment, carrer de l’Avenir).

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *