Les dones, els dies i la poesia en hebreu


Por

UN BREU RECORREGUT HISTÒRIC PER LA POESIA HEBREA ESCRITA PER DONES.

La literatura té sexe? Podem parlar d’una literatura femenina, o exclusivament femenina?  Hi ha diferències entre la literatura escrita per homes o per dones? Interrogants que molt sovint ens plantegem i que són de difícil resposta.

Un fet indiscutible i evident és que la poesia, al llarg de la  història, pràcticament sempre ha girat a l’entorn del masculí hegemònic. Malgrat això, les dones han lluitat per no tenir un paper secundari i han parlat amb una veu pròpia  reflectint la realitat des de la seva pròpia perspectiva. I en la història de la poesia hebrea moderna aquest fet no és una excepció i des de Rakhel Bluvstein  a les poetesses més contemporànies, com Agui Mixol o Tal Nitzan, totes han cercat tenir un lloc i una veu poètica pròpia, definida i personal.

Rakhel Bluvstein (Viatka 1890- Tel Aviv1931) – Amb el Renaixement de la literatura moderna hebrea («Etkhia»), que s’inicia cap a finals del segle XIX i culmina amb la figura de Eliezer Ben Iehuda, qui desacralitza i transforma l’hebreu en una eina de plena comunicació, destaca la figura de la poeta Rakhel Bluvstein (1890-1931).

Coneguda simplement com Rakhel, la poeta, simbolitza el prototipus de khaluts (pionera) influïda per les idees sionistes d’AD Gordon («la religió del treball», la salvació del poble jueu només vindria gràcies al seu esforç)

La seva lírica intimista és un mirall de les seves experiències vitals que van des del cant al renaixement d’Erets Israel, passant per la seva connexió amb el llac del Quineret (Mar de Galilea) als sentiments de solitud i malenconia en sentir la mort molt propera a causa de la tuberculosi que va contraure. Una poesia molt personal que recull les seves vivències i que s’aproxima bastant el que després esdevindrà la poesia de l’experiència. Una poesia, d’altra banda, que sembla acostar-se a l’avantguardisme artístic i literari que tot just començava a néixer a l’Europa de la primera meitat del segle XX, tot experimentant amb el vers trencat i deixant que un sol  mot formi un vers, jugant amb els signes de puntuació o fent el·lipsis  gramaticals.

Tot i tenir una part de la seva obra escrita en rus, el gruix més important de la seva lírica és en hebreu. Es conserven un total de cent quaranta-quatre poemes escrits entre el 1920 i el 1931, després de fer alià. Aquests poemes estan distribuïts ens els següents poemaris: Safiah (Espigues deixades, 1927), Minegued (Des de lluny,1930), Nebó ( 1932, publicat pòstumament).

Estèril

Si tingués un fill meu! Nen petitó.

Rínxols negres i espavilat.

Li agafaria la maneta i passejaríem lentament

pels caminois del parc.

Nen.

Petitó.

 

Uri, li diria, Uri meu!

Suau i clar, és aquest nom tan breu.

Fragment lluminós.

El meu nen bru.

“Uri”-li diria!

Lea i Rakhel

Lea Goldberg (Prússia 1911- Jerusalem 1970) – En el període d’entreguerres la poesia comença a deixar de banda les actituds romàntiques dels pioners per reflectir una realitat més dura i crua. En aquests anys hi ha un grup de poetes molt diversos però que tenen uns denominadors comuns com la recerca de noves formes estilístiques i el treball virtuós amb l’hebreu.

Lea Goldberg, poeta i traductora, és la poeta més reconeguda d’aquesta etapa poètica coneguda com a «poesia modernista» («modernista» en el sentit de modern). La seva lírica ja deixa de banda els temes i motius jueus clàssics per esdevenir més intimista i plasmar les qüestions existencials que l’angoixaven. Va escriure sobre el pas del temps, l’amor, la mort, la naturalesa, la creació artística, etc.

Un volum destacable de la seva obra literària l’ocupa la narrativa infantil i la novel·la. Quant a poesia va escriure prop de 16 poemaris, entre els quals destaquen Tabaot Aixan (Anells de fum, 1935), Barak baboquer (La llum del matí, 1955),  Im halaila haze ( Amb aquesta nit, 1964) o  At telkhi basadé (Caminaràs en els camps, 1989. Edició pòstuma).

No és el mar el que està entre nosaltres,

no és l’abisme el que està entre nosaltres,

no és el temps el que està entre nosaltres

som nosaltres els qui estem entre nosaltres.

Dàlia Ravikovitx (Ramat Gan 1936 -Tel Aviv 2005) – Amb  la poetessa i escriptora Dàlia Ravikovitx ens situen en l’escenari de la nova lírica israeliana que va començar a ocupar el seu espai en la segona meitat de la dècada del cinquanta.

Molt probablement Dàlia Ravikovitx va ser l’única dona  que va destacar entre els poetes homes de la seva generació i va imprimir en la seva obra un segell molt personal: uns versos plens de confessions autobiogràfiques (es va casar només 18 anys i al cap de tres mesos es divorciava; la seva vida sentimental fou molt agitada) i fortament connectats amb la infantesa (el seu pare va morir quan era ben petita a causa d’un accident de cotxe).

Ravikovitx ja no escrivia sobre la història nacional d’Israel sinó sobre l’individu, sobretot sobre l’amor i les passions que desperta.

El primer llibre de poemes de Ravikovitx va ser Ahavat hatapuakh (Amor a la poma), li van seguir  Khoref caixé (Un hivern dur) i  Hasefer haxlixí (El tercer llibre) . En tots ells va utilitzar un hebreu refinat i amb constants referències a la Bíblia, que no li va treure claredat a la seva producció. Va escriure un total de 10 reculls de poesia i també va escriure prosa i literatura infantil, així mateix també va destacar com a traductora a l’hebreu (fou ella qui va traduir a l’hebreu els llibres de Mary Poppins).
Els seus poemes transmeten un ventall de sentiments que van des de l’amor, a la soledat, la por, la fragilitat, l’enyor… Per això ha estat definida com “la poetessa de l’amor i del dolor”.

Molts dels seus poemes han estat musicats i han esdevingut cançons veritablement populars a Israel.

El 2005 Dàlia  Ravikovitx fou trobada morta a casa seva.

La seva poesia ha estat traduïda a més de 23 llengües.

 

Leah Goldberg -1946

Volar significa que els plecs de l’aire

et porten, com l’amor.

Algú vola, algú aterra

 i és aleshores quan esdevé la sorpresa:

hi ha qui vola amb el vent a favor

i tanmateix es perd, bruscament, prematurament.

 

 

 

 

Zelda  (Iekaterinoslav 1914 – 1984 Jerusalem) – Zelda Mixkovski va néixer a Iekaterinoslav, Imperi Rus, actualment Ucraïna, el 1914, coneguda simplement com a Zelda, va abandonar la Unió Soviètica amb només onze anys per fer Alià a Israel. Va ser mestra d’escola i tingué com a alumne Amos Oz, qui la recorda en una de les seves novel·les més conegudes, Una història d’amor i de foscor.

En vida va publicar sis volums de poesia. La majoria de les seves poesies foren publicades primer en revistes i suplements culturals i més tardanament  editades en llibres: Pnai (Temps lliure, 1967), Ha Carmel hainiré (El Carmel Invisible, 1971), Al tirkhak (No t’allunyis, 1974), Ha lo har ha lo eix (Però si una muntanya, però si un foc, 1977), Ha xoni ha marhiv (La meravellosa diferència, 1981) i Xe nivdelú mikol merkhak (Més enllà de qualsevol distància, 1984). El 1985 s’edità la seva obra completa: Xirei Zelda (Poesies de Zelda)
En l’obra poètica de Zelda s’hi veu clarament reflectida l’educació religiosa que va rebre – néta i besnéta de rabins, va ser educada en un entorn familiar hassídic-, però al mateix temps es respira l’obertura que la va caracteritzar.

La poesia de Zelda, difícilment classificable, fluctua entre dos ponts literaris i culturals: els textos sagrats i la literatura russa. Tota la seva vida va respectar els preceptes religiosos.

Enceneu espelmes

beveu vi,

El xabat recull lentament

el sol ponent.

El xabat arriba lent

duent a la seva mà la rosa del firmament.

Iona Wallach (Quiriat Ono 1944- Tel Aviv 1985) – Iona Wallach ha estat una de les poetesses més controvertides i revolucionàries amb què compta la història de la literatura israeliana contemporània. Amb el seu esperit blasfem lluità amb les paraules contra les convencions i les repressions de l’època que li  va tocar viure. Els seus versos van ser un cop de puny a la cara més conservadora de la societat israeliana i a tot allò que havia estat institucionalitzat per ella.

Per a Iona Wallach Tel Aviv era el món, el seu món (no va viatjar mai fora d’Israel i era monolingüe). Freqüentava cafès i tertúlies literàries amb altres poetes avantguardistes com Iacov Xabtai, Roni Someck, Meir Wieseltier, entre d’altres, coneguts com els poetes del cercle de Tel Aviv i que conformen una nova generació de poetes sorgida després de la creació de l’Estat d’Israel anomenada “la Generació de l’Estat” o “la Nova Onada”. Aquesta nova generació de poetes deixa de banda poetitzar l’èpica del somni sionista, del retorn dels jueus a Erets Israel, per poetitzar el seu jo més íntim i la quotidianitat.  Beuen de la cultura pop, del cinema, del rock, de l’art modern, especialment del nord-americà… per tal de crear una poesia en hebreu radicalment nova, intel·lectual, trencadora i amb una gran èxit de públic lector.

Iona Wallach es declarava obertament bisexual. Per a ella la bisexualitat tenia per objectiu l’assoliment d’una sexualitat plena i total i una forma de desdibuixar les diferències entre els sexes (“la dona home i l’home dona”). En aquest sentit és capaç d’alternar en els seus poemes les formes masculines i femenines, indistintament, per tal de referir-se a ella mateixa.

De Wallach s’han publicat els següents poemaris. Devarim (Coses,1966), Xnei ganim (Dos jardins, 1969), Xira (Poesia, 1976) , Or pere (Llum salvatge, 1983), Tsurot (Formes, 1985) , Mofa (Espectacle, 1985), Ratsiti ioter (Jo en volia més), Xirim akharonim (Últims poemes, 2007) i L’inconscient s’obre com un ventall, antologia poètica publicada pòstumament el 1992.

va cap a la botiga de queviures

va cap a la farmàcia

pensa  què pot robar

què val la pena agafar

Dr en moral

Dr en filosofia

sap el que és dolent

què és prohibit

què és permès

Tal Nitzan – Nascuda a Haifa, de pares d’origen argentí, és, a més de poeta, editora i una de les traductores més prestigioses de literatura hispana a l’hebreu, amb més de 80 obres traduïdes. Va estudiar Literatura hispanoamericana a la Universitat Hebrea de Jerusalem.

La poesia de Tal Nitzan bascula entre l’expressió d’un món quotidià i íntim a la crítica més àcida d’un sistema de vida aparentment còmode, però insatisfactori.

En aquest sentit, un gruix important de la seva obra poètica és el reflex nítid del seu compromís a favor de la pau, del rol de la dona o de la denúncia de les desigualtats socials, sempre amb un objectiu: que els seus versos siguin capaços d’obrir espais mentals i emocionals que generin dubtes, crítica i, fins i tot, rebel·lia.

A banda d’una novel·la i narrativa infantil ha publicat sis poemaris: Domèstica (2002), Una tarda ordinària (2006), Café Soleil Bleu (2007), La primera en oblidar (2009), El mateix núvol dues vegades (2012) i Al pati intern (bilingüe, hebreu-anglès),  publicat el 2015.

Quan la nit es clou sobre un coll que mai no fou besat

no hi ha remei: en cada ofec

de cada gola només hi ha una cura,

mira, simplement, aquest és el punt.

De Rakhel, la poeta, considerada la primera poeta jueva de l’època moderna, passant per  Tal Nitzan, una de les més contemporànies, i sense oblidar altres noms rellevants en la poesia hebrea escrita per dones com Xulamit Hareven, Tirtza Atar,  Nurit Zarji, Agui Mixol, Lea Aini, Gabriela Avigur, Diti Ronen, entre d’altres, totes elles han construït una part significativa  de la història de la literatura israeliana moderna en hebreu.

* Nota de l’autora: els versos que es reprodueixen han estat traduïts de l’hebreu al català per la pròpia autora: Marta Castillon i Andreu.

2 thoughts on “Les dones, els dies i la poesia en hebreu

  1. 29 març, 2017 at 12:05

    Muchas gracias por el artículo : creo que las poetisas hebreas están à la altura de los hombres y han sido mujeres luchadoras y valientes, cada una à su manera.

    1. marta castillon
      8 juny, 2017 at 20:51

      Gracias, Miry. Te doy la razón: han sido, y son, mujeres luchadoras y valientes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *