La Mitteleuropa, una idea jueva?


Por

De Robert Musil a Stefan Zweig, passant per Franz Kafka i Joseph Roth, la Mitteleuropa ha estat definida principalment per escriptors.

Fins a quin punt la reivindicació de pertànyer a l’Europa central fou concebuda específicament per escriptors jueus? El mite habsburguès, definit magistralment per Claudio Magris a El mite i l’imperi, fou, d’entrada, la ideologia d’Estat sobre la qual recolzaven els Habsburg, ideologia que va passar a primer terme entre 1866 i 1871, quan Àustria, exclosa de la Confederació germànica que havia dominat durant tant de temps, i amb la competència del nou Reich alemany proclamat el 1871, va redefinir la seva identitat geopolítica edificant-la sobre el que li quedava: els territoris de l’Europa central danubiana. La història contemporània d’ÀustriaHongria es pot interpretar com un procés de globalització, integració i harmonització de la pluralitat ètnica, lingüística i cultural.

Ara bé, ¿fins a quin punt el mite habsburguès d’una societat i d’un Estat pluralistes —al si dels qual cada poble tenia la pàtria que desitjava— va ser tan sols un revestiment propagandístic de la lluita entre els dos pobles hegemònics, els alemanys a Cisleitània i els hongaresos a Transleitània, que defensaven llurs privilegis històrics? El sistema habsburguès establert a Cisleitània des de 1867 concebia la nacionalitat (i la confessió) com un atribut subsidiari de la ciutadania. Tanmateix, aquest sistema d’autonomia personal era difícil d’aplicar: a les regions on la població estava barrejada, conduïa a una divisió de la societat en comunitats nacionals definides per les seves llengües d’ús.

Amb la intenció de superar l’antinò- mia de la utopia supranacional i de la realitat nacionalista, l’escriptor praguès de llengua alemanya Johannes Urdizil (1896-1970), fill d’un enginyer alemany de Bohèmia i d’una professora txeca jueva, i autor de Prager Triptychon [Tríptic de Praga], definia el cosmopolitisme centreeuropeu proclamant: «Ich bin hinternational», un joc de paraules entre internacional i nacional. Sota l’impacte de la Primera Guerra Mundial, de les crisis de l’època d’entreguerres i del sorgiment i la puixança dels feixismes i del nazisme, la memòria de l’imperi bicèfal que Robert Musil anomenava, amb ironia, Cacània es transforma, a mans de Joseph Roth i Stefan Zweig, en una utopia retrospectiva. Davant l’agonia de la civilització europea consumida pel nacionalisme, l’antisemitisme i la pulsió de mort militarista, l’Europa central habsburguesa els sembla una Edat d’or perduda d’un espai cultural cosmopolita en què els jueus se sentien segurs.

Mariahilferstrasse, Viena, sortint del Café Siller, 1930.

Arthur Schnitzler pinta un quadre de la societat vienesa molt més crític i escèptic. L’epicureisme i la indolència, a ritme de pas de vals, que Johann Strauss posa en escena a El ratpenat, són desemmascarats en les obres de teatre i les novel·les de Schnitzler, que representa la degradació dels sentiments, el cinisme desenganyat, la guerra de sexes, la cruesa dels conflictes socials i la violència de l’antisemitisme. Durant la Gran Guerra i els anys vint, Schnitzler continua situant l’acció de les seves obres de teatre i de les seves narracions en la societat d’abans de la guerra. Ara bé, les preocupacions del present hi apareixen sobreimpressionades. La novel·la Der Weg ins Freie [Camí cap a la llibertat] de 1908 és una de les anàlisis més colpidores de la situació en què els jueus vienesos es trobaven al principi del segle xx: sense identificar-se amb cap posició, Schnitzler mostra la varietat de les reaccions jueves davant la crisi dels valors del liberalisme i del racionalisme, i del triomf de l’antisemitisme que s’imposa com a nou codi cultural. Des de la hiperassimilació i l’autoodi fins al sionisme —que Schnitzler interpreta com una voluntat de desassimilació—, tots els personatges jueus d’aquesta novel·la, petits burgesos o grans burgesos, homes i dones, viuen una crisi d’identitat dolorosa. Segons Schnitzler, totes les construccions identitàries postjudaiques dels jueus vienesos són factícies i fràgils. Pel que fa a ell mateix —i el seu diari íntim n’és testimoni—, oscil·la entre la indignació, la perplexitat i la incertesa, i se sotmet a un treball gairebé quotidià de rememoració i de redefinició del destí jueu.

Franz Kafka, jueu germanòfon assimilat, escriptor en llengua alemanya, dominava bé la llengua txeca, i, atent al desenvolupament de la literatura nacional txeca contemporània, se situava al marge tant de l’Europa central germànica com de l’Europa central eslava. El maig de 1920 va escriure a Milena: «Mai no he viscut entre alemanys. L’alemany és la meva llengua materna i m’és, doncs, natural, però el txec el considero més afectuós.» Ciutadà de la monarquia habsburguesa fins a la creació de Txecoslovàquia, guardava distàncies amb Viena i tenia relacions estretes amb Leipzig, capital de l’edició alemanya. Marginal dins la societat majoritària, fascinat pel renaixement cultural jiddisch, Kafka també era incapaç d’integrar-se en el món jueu tradicional. En suma, Kafka vivia en «les impossibilitats lingüístiques»: «La impossibilitat de no escriure, la impossibilitat d’escriure en alemany, la impossibilitat d’escriure altrament. Podríem afegir-hi una quarta impossibilitat, la impossibilitat d’escriure. Així, el resultat és una literatura impossible de totes totes, una literatura gitana que ha robat el nen alemany del bressol.» (Carta a Max Brod del juny de 1921). Milan Kundera, a L’art de la novel·la, és qui ha inclòs més decididament Hermann Broch en «la plèiade dels gran novel·listes centreeuropeus: Kafka, Hasek, Musil, Broch, Gombrowicz», una plèiade caracteritzada per l’aversió al romanticisme, la desconfiança respecte de la Història i les ideologies progressistes, i per un modernisme deslligat de les il·lusions de les avantguardes. A la novel·la Die Schlafwandler [Els somnàmbuls] i a l’assaig Hofmannsthal und seine Zeit [Hofmannsthal i el seu temps], Hermann Broch analitza la crisi de la cultura moderna en termes de «degradació de valors», és a dir, de fragmentació de normes col·lectives en petites subcultures atomitzades. Broch mostra com, en aquest context, les solucions simples i radicals de reconstrucció d’una societat tancada i protectora que proposaven els nacionalistes, els feixistes i els nazis tenien una força d’atracció gairebé irresistible.

En les obres de Schnitzler, Kafka i Broch, Europa central ja no es pensa segons el mite habsburguès, com un lloc de memòria d’un ordre ancestral, sinó, segons la fórmula de Karl Kraus, com «el banc de proves de la fi del món». D’aquest «banc de proves», els escriptors jueus en foren els profetes clarividents i alarmats.


JACQUES LE RIDER (1954) és un germanista i historiador francès. Ha estat professor en diverses universitats franceses, austríaques, alemanyes i nord-americanes. Ha publicat estudis i assajos sobre el concepte històric i geogràfic de la Mitteleuropa i sobre alguns autors com Freud, Hofmannsthal, Schnitzler i Weininger. Ha traduït al francès Hofmannsthal, Adorno i Mauthner.

[+] Traducció David Cuscó.

Text publicat originalment a la revista El Funàmbul. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *