Jaume Benavente i el Nocturn de Portbou


Por

El passat novembre l’editorial La Temerària va publicar la novel·la “Nocturn de Portbou” de Jaume Benavente. La Temerària és una nova editorial catalana que fins al dia d’avui ha publicat dos títols. L’altre és una traducció d’“Una cambra pròpia” de Virginia Woolf. Tenint en compte aquestes dues primeres publicacions, no tinc cap dubte que ens esperen unes obres de qualitat exquisida que ja friso per gaudir.

portada nocturn portbou

Per al lector de Mozaika m’agradaria recomanar de forma especial el “Nocturn de Portbou”, una novel·la que si bé ja havia estat publicada fa uns anys per una altra editorial, ara ha estat recuperada, revisada i corregida per l’autor en la present edició.

La primera pàgina de la novel·la ens situa a l’any 2001 al vestíbul de l’Estació Internacional de Portbou, un nom que, com diu el mateix autor, resulta massa solemne i excessiu quan ja són lluny els anys d’esplendor i la frontera ja fa molt de temps que va desaparèixer. Tanmateix aquest nom, amb tota la seva solemnitat i amb tota la seva internacionalitat, fins i tot amb tot el seu misteri, sintonitza perfectament amb el caràcter d’una novel·la que constantment evoca el passat, un passat emboirat i fred com la llarga nit d’aquell hivern del 2001 en què Daniel Gispert, el personatge principal i narrador de l’obra, va passar a l’estació de Portbou. Un passat misteriós com només ho pot ser el de la família dels Kodály en la seva hivernal i remota Hongria.

Daniel Gispert, un pintor de Barcelona que es guanya la vida fent feines per anar tirant, hi ha anat a raure després de trucar debades a la porta d’en Marcel Bosom, bon amic i metge de la família que d’uns anys ençà viu retirat a Portbou. En Marcel no hi és i a en Daniel només li resta l’esperança que l’amic respongui els seus missatges, frisós per conèixer el contingut d’una enigmàtica carta que, segons Bosom, dóna resposta als interrogants sobre la família dels Kodály, al voltant dels qual gira la trama de la novel·la.

En la seva solitud, mentre espera a l’estació, Daniel fa memòria del passat i els seus records ens remeten a l’època en què va conèixer la Sofia Duran a Barcelona a les darreries dels vuitanta. I, més enllà encara, als anys en què ella i la seva filla, l’Alma, vivien a Budapest amb el pare, un jueu hongarès supervivent de l’Holocaust, i el seu germà, en Ferenc, que va desaparèixer misteriosament de casa seva quan tenia set anys.

Fent ús d’un joc de vaivé en el temps i en l’espai que serà continu, i amb un estil molt musical i poètic, Benavente teixeix una novel·la que avança sempre esperonada per una intriga creixent respecte al passat i al present que fa que l’interès pels personatges i pels esdeveniments no decaigui en cap moment.

Es tracta d’una novel·la complexa com només ho són les grans novel·les i, com en les grans novel·les hi trobem tot de referents culturals i històrics. Referències a la literatura hongaresa, a Theodor Herzl, a Walter Benjamin, al tràgic destí dels 600.000 jueus hongaresos que varen ser exterminats durant el nazisme o al conflicte dels Balcans entre d’altres.

Però alhora és també una novel·la molt íntima en la que, al costat de paisatges inhòspits i estranys, hi trobem d’altres que ens resulten íntimament familiars. Paisatges de la nostra geografia com són el litoral català o alguns dels barris més populars de Barcelona. Així mateix, malgrat el misteri que envolta la família dels Kodály, el narrador, Daniel Gispert, és un home d’una senzillesa espatarrant, la simplicitat de la vida del qual ens acarona amb la calidesa de la nostra pròpia intimitat. Un home que ens parla del seu dia a dia al garatge o al càmping on treballa, dels seus temors i inquietuds, de la seva afició a la pintura i als escacs, o de les seves relacions amb la mare i amb la seva antiga parella, que ha decidit mudar-se a una illa de l’Atlàntic.

No podia faltar l’Atlàntic, ni que fos només de passada, en aquest llibre. Perquè l’Atlàntic és part gairebé indissoluble de l’univers literari de Jaume Benavente, en el que rarament trobarem a faltar un esment al món lusità, de la mateixa manera que rarament trobarem a faltar una referència al món jueu, elements tan presents en les obres de Jaume Benavente com ho és la intriga, el misteri, l’observació i l’erudició que fan que el conjunt de la seva obra sigui un tot en el qual és un plaer submergir-se.

One thought on “Jaume Benavente i el Nocturn de Portbou

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *