Cap a la (re)construcció del nússakh català


Por

Neil M. Frau-Cortès.

El paper de la música com a catalitzador de la identitat individual i col·lectiva és innegable. Abunden els exemples de processos històrics de recuperació identitària en els quals la música ha estat una àncora, un lligam amb un passat cultural quasi esvaït. En la recuperació de la identitat irlandesa, per exemple, el lligam amb la música tradicional ha proveït un fil de continuïtat molt després que la llengua mateixa deixés de ser una eina de transmissió cultural. En altres casos, com el de la construcció de la identitat pan-Yoruba, allò que és històricament «autèntic» no és necessàriament compartit i cohesiu, i el procés de recuperació implica menys reconstrucció arqueològica que enginyeria social en la creació de «nova tradició».

La identitat cultural és sempre conjuntural i relacional. Es defineix gràcies al cabal històric, però s’actualitza a través de l’evolució social. Mordecai Kaplan adduïa que el judaisme no és sinó la civilització del poble jueu en la seva evolució. De fet, si considerem la identitat jueva moderna –amb la notable excepció de grups que s’han mantingut aïllats fins recentment– arribem a la conclusió que tota identitat jueva és identitat reconstruïda. Fins i tot en les instàncies dels grups més conservadors i aparentment tradicionals com els khassídics, la fragmentació cultural i el trencament de la cadena de transmissió històrica fan que els col·lectius humans construeixin el seu passat mític en base a fragments i preconcepcions de com era «el vell món», en una dinàmica característica de la migració. Per al jueu americà mitjà, la imatge de la tradició jueva normalment és monolítica, sense matís i fragmentària. Desproveït de contacte directe amb un passat difuminat durant un parell de generacions, el jueu americà mira més a l’idealitzat món de El violinista a la teulada que a la realitat històrica de l’Europa de pre-guerra.

Malgrat la percepció que el nússakh aixkenazita comú (sovint anomenat nússakh Amerika, d’origen principalment Lituà) és antiquíssim, també és una reconstrucció. Els seminaris americans que educaven rabins des del sXIX no obriren escoles cantorials fins 1948 (School of Sacred Music d’HUC, reformista), 1952 (Cantors Institute de JTS, conservador) i 1954 (Cantorial Training Institute de Yeshiva University, ortodox). A més de ser una reconstrucció, el nússakh aixkenazita és una amalgama de materials diacrònicament diversos. Existeixen unes capes més antigues com la cantil·lació de la Torà (en totes les seves variacions locals), les anomenades «melodies del Sinaí» (con Kol nidré, en la seva majoria medievals i renaixentistes), innombrables composicions d’autors del sXIX (com Xemà o Tsadik ka-tamar de Lewandowski, 1821-1894), i peces contemporànies (com Mi kamokha de Debbie Friedman o Osé xalom de Nurit Hirsh). A més, cal esmentar la gran presència de contrafacta o reutilització de melodies seculars, fruit dels viatges i facècies dels jueus en cada país on s’han establert.

Ara bé, què ocorre quan el trencament històric ha estat tan perllongat que no conservem un nombre mínim d’aquests fragments culturals? La recuperació històrica esdevé més aviat construcció il·lustrada intencional, il·lustrada perquè, si ha de tenir èxit, ha d’estar molt ben fiançada en el coneixement del cabal històric. El cas de la restauració de l’hebreu com a llengua viva i la (re)creació de la identitat israeliana són un bon exemple. Pensem per exemple, en la relectura de les festes jueves des del punt de vista de la civilització laica israeliana en els anys de la fundació de l’estat: èmfasi en els aspectes agrícoles de Xavuot, en els aspectes militars de Khànuka, creació de Iom Atsmaüt, etc.

Un cop acceptada la necessitat de (re)construir la identitat jueva contemporània, resta l’escull d’allò que hom considera «autèntic», d’allò que identifiquem com realment tradicional, en un sentit ampli de la paraula. En la nostra opinió, en el judaisme l’autenticitat –àdhuc la sacralitat de la tradició– no es basa tant en la fidelitat històrica com en el reconeixement col·lectiu, en allò que la comunitat local ha determinat o elevat al nivell d’autèntic, de sacre. Una actitud contrària a aquest principi ens podria portar a negar autenticitat jueva a Sulzer o a Carlebach perquè no són «tradicionals».

En les darreres dècades la comunitat jueva catalana ha sofert una profunda transformació, tot passant d’incipient col·lectiu d’immigrants de primera generació a grup humà arrelat, en fluïda osmosi amb la cultura del país, orgullosa del seu passat i confortable amb la seva modernitat. En un context socio-polític que va movent-se progressivament cap a la pròpia definició no és estrany que arreu surtin iniciatives de restauració d’una identitat jueva catalana autòctona. En aquest sentit, pensem que la recuperació o recreació del minhag (costums locals no necessàriament halàkhiques) i nússakh (cabal litúrgic textual i musical) català poden ser potents factors de dinamització.

És possible reconstruir el nússakh català històric? Al cap i a la fi, què en sabem de cert? L’abast d’aquest escrit només ens permet apuntar algunes fonts sense entrar en detalls. Si considerem el minhag medieval, un cert nombre de detalls poden ser reconstruïts gràcies als Responsa de Simó ben Tsémakh Duran, Salomó ben Adret i altres autors. Dels Responsa sabem que existien diferències de nússakh entre barcelonins, gironins, mallorquins i aragonesos; detalls de com es deia l’amidà i com es distribuïen els honors; distribució arquitectònica i seients de les sinagogues, incloent on i com seien les criatures; quan oficiava el rabí i quan un xeliakh tsibur; el relatiu estat de fixació dels piüts; o detalls vívids com la celebració de Simkhat Torà amb la col·locació de les corones dels rotlles damunt del cap dels nens.

Atès que no han sobreviscut transcripcions musicals de l’època, les fonts medievals ens revelen moltes menys coses sobre nússakh musical. Així i tot Duran ens informa dels tres sistemes de cantil·lació, les neutralitzacions de te’amim, descripcions del contorn melòdic aproximat de cada signe, o el fet que diversos piüts es cantaven amb melodies provençals, àrabigo-andalusites o «més antigues». L’altre gran cabal històric a considerar emana del fet que els nuskha’ot dels catalans no va desaparèixer totalment. Transformats pels segles, varen perviure d’una manera o una altra en els textos, música i costums de les sinagogues de ritus català i mallorquí d’Algerià, Roma o Salònica fins ben entrat el segle XX. Juntament amb les hagadot catalanes medievals (amb la seva particular selecció de textos i poesia), els llibres de pregàries d’aquesta diàspora són crucials per a entendre els orígens i evolució del nússakh català. La feina que resta per fer és ingent i abasta tant l’esforç de recerca acadèmica com l’experimentació pràctica de la restauració d’aquest cabal en les sinagogues contemporànies. Musicalment, aquesta experimentació passa per l’exploració de material no jueu que podia haver estat fruit de contrafacta medieval, de melodies tradicionals catalanes que podrien adaptar-se a la litúrgia, o de melodies de ritus emparentats o afins, com els de Livorno, Roma i Salònica entre d’altres. Finalment, seran els jueus catalans d’avui els qui decidiran els paràmetres d’aquesta (re)construcció i en consagraran l’autenticitat, en el camí de la formació d’una dinàmica identitat jueva contemporània.


[+]

www.neilfrau.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *