Al principi hi ha la relació


Por

Martin Buber (Viena 1878 – Jerusalem 1965) no s’acostuma a estudiar a les facultats de filosofia. Tampoc s’inclou en els catàlegs de filosofies engagés que permetrien de pensar aspectes de la contemporaneïtat. És evident que aquest oblit voluntari es deu al fet que Buber és un pensador jueu que va viure sempre en un judaisme no només cultural, sinó també religiós. És evident, també, que funciona sovint una doble mesura: estampar samarretes amb citacions, posem per cas, de Simone Weil fa intel·ligent i bonic. Weil, la jueva a tocar del bateig, és reivindicada com a dona i com a combatent republicana. Ella, amb la seva enrampada cristiana, funciona bé, segurament pel broc gros, al costat d’Ovidi Montllor i dels somnis zapatistes. Ara bé, reivindicar un pensador mascle, jueu, religiós i sionista, ho sabem, no té perdó: es tracta, també pel broc gros, del dimoni barbut i amb banyes.

Martin Buber.

Però resulta que la vida és tan plena de matisos, que el judaisme de Buber – d’arrel, sobretot, hassídica, amb tot el que això implica d’allunyament (o de relativització) de l’observança de certes pràctiques o de determinats dogmes en favor d’una existència social lliure i espontània – es combina amb el que anomena sionisme universalista, amb l’anarquisme (era amic de Gustav Landauer, un dels principals teòrics de l’anarquisme pacifista a Alemanya a finals del segle xix i començaments del segle xx) i amb el socialisme.

Buber, que reflexiona sobretot al voltant de l’home i de la concepció de subjecte, basteix una filosofia del diàleg inseparable d’algunes particularitats biogràfiques, dels comentaris que adreça a l’obra de Martin Heidegger (totalment compromès amb el nazisme polític i filosòfic), del diàleg obert que manté amb Emmanuel Lévinas (un altre que, pel seus brillants comentaris sobre el Talmud, incomoda) i d’alguns dels seus escrits polítics sobre la qüestió judeo-àrab.

Allunyant-se de la concepció cartesiana, la característica primordial del subjecte segons Buber és aquella que remet a la relació, de manera que el proïsme és l’única possibilitat humana d’accés a un mateix (d’això en parla, sobretot, a Ich und Du [Jo i tu]). En la mesura en què l’altre de Buber gairebé és sinònim de ‘molt diferent de mi’ (i no de ‘semblant a mi’), aquest altre implica un repte: m’afronta amb una dimensió radicalment desconeguda.

Potser bastaria la centralitat que, en aquesta filosofia, té la idea de relació per tenir en compte l’obra de Buber com una obra necessària i, avui, especialment vigent. Crec, però, que allò que l’aboca veritablement en la vigència és el fet de no haver-se quedat en el replà formal. L’humanisme que es desprèn d’aquestes reflexions sobre el subjecte es precisa en les implicacions polítiques de Buber i en els seus enfrontaments amb els representants de l’Estat d’Israel, que, després d’Auschwitz, es va dotar «d’una aura de sacralitat, la de la darrera víctima, i es [va tornar] impermeable a la crítica i al diàleg racional amb el món que l’envolta» (Idith Zertal, La nació i la mort). Buber, amb tota la seva religiositat, representa aquesta racionalitat dialogant que avui ajuda a repensar, no només el conflicte israelo-palestí, sinó qualsevol altre conflicte en la seva especificitat.

«Necessitem els àrabs! Els àrabs ens necessiten!», és el crit desesperat que Buber publicava, l’any 1954, al setmanari Ha’olam hazeh [Aquest món]. La vigència d’aquest crit mesura la vigència de Buber no pas pel que fa només a la qüestió estrictament política, sinó a la totalitat de la seva obra. Una obra eclèctica segons determinats paràmetres (sobretot acadèmics) propensos a la compartimentació, però sorprenentment unitària pel que fa la consideració i al tracte amb l’ésser humà: la filosofia del diàleg i les reflexions antropològiques de Buber s’escriuen en paral·lel a recreacions de rondalles hassídiques, assajos, rèpliques i contrarèpliques, correspondència, escrits polítics i traduccions – la més important de les quals és la traducció alemanya de la Bíblia, que va fer en col·laboració amb Franz Rosenzweig, amb la finalitat que els jueus alemanys no haguessin de recórrer a Luter per llegir-la, però, quan la traducció va estar acabada, pràcticament no quedaven lectors.

Jueu alemany, Mordechai Martin Buber va néixer a Viena l’any 1878 i va passar l’adolescència a Lemberg a casa dels seus avis paterns després que la seva mare marxés a Rússia i es tornés a casar. Parlava alemany, hebreu, ídix, polonès, anglès, francès i italià. Llegia espanyol, llatí, grec i holandès. L’àvia li va inculcar l’amor pels idiomes i per la lectura. L’avi el va introduir en el món de l’estudi i de la traducció. El pare, agricultor científic, anticipava un dels aspectes fonamentals del pensament del seu fill: «el hombre que practica la inmediatez lo hace tanto en relación con la naturaleza como con sus semejantes: la relación “Yo-tu” con la naturaleza es corolaria de la “interhumana”» (Maurice Friedman, Encuentro en el desfiladero. La vida de Martin Buber). Professor de filosofia a la universitat de Frankfurt, l’any 1938 es veu obligat a abandonar Alemanya a conseqüència de les persecucions antisemites i de les lleis racials. Es trasllada a Jerusalem, on serà professor de la Universitat hebrea fins que mor el 1965.

Quan el 1954 Buber va proferir aquest crit feia anys que ja no vivia a Alemanya. En feia pocs, en canvi, de la creació de l’Estat d’Israel (1948). Suficients, però, per veure que alguna cosa havia fallat i que continuava fallant. Com a humanista (per col·locar l’home al centre de la seva reflexió) i com a sionista (per bregar per l’existència d’un territori per a la supervivència dels jueus de la diàspora en què les cultures jueves deixessin de ser perseguides), durant cinquanta anys Buber no va parar de fer aportacions encaminades a l’entesa judeo-àrab i a la pau. Com per a tants altres, l’opció de Buber ha estat l’opció menystinguda i l’opció més valenta: Palestina havia de ser una terra per a dos pobles. En conseqüència, l’Estat d’Israel havia d’esdevenir un Estat binacional i el que hauria d’haver regit com a principi organitzador hauria d’haver estat el diàleg i el cooperativisme, cosa que implica «acuerdos, pactos basados en un principio existencial-moral o, según Buber, kav hatjum, “línea de demarcación”: tal línea señala, en una situación de coexistencia dentro de un espacio común, la máxima medida posible de realización personal con el mínimo de daño e injusticia al prójimo que habita el mismo territorio» (Paul R. Mendes-Flohr, pròleg a l’edició hebrea de Martin Buber, Una tierra para dos pueblos). Com a humanista i com a sionista, Buber «temía – y advertía – que dejemos en herencia a nuestros hijos un sionismo construido sobre las ruinas de otro pueblo» (Mendes-Flohr).

La necessitat de reconeixement mutu entre àrabs i jueus que apareix en el crit de 1954 neix d’un pensament que no distingeix «entre lo correcto desde el punto de vista político y lo correcto según el punto de vista moral» (Mendes-Flohr) i d’un home que no encalla una filosofia del diàleg que arriba a afirmar que una paraula primordial és la parella Jo-Tu ni en l’abstracció ni en la mera especulació.

És en aquest sentit, i, de nou, com a humanista i com a sionista, que la veu de Buber és una veu solitària i discordant. Buber no es va acontentar amb esdevenir un referent per a les joventuts progressistes israelianes. Buber va vigilar especialment el que passava a l’anomenada (o autoanomenada) esquerra de l’arc ideològic – una actitud crítica que parla del seu veritable compromís amb el socialisme. No van ser poques les ocasions en què Buber va deixar clara quina idea tenia sobre l’alteritat que, a Israel, li era més propera, i quin era el tracte i el reconeixement que aquesta mereixia. L’any 1956 Buber adreça una carta al Primer Ministre Israelià, aleshores el laborista David Ben Gurion, exigint responsabilitats penals a totes les persones implicades en la matança d’una gran quantitat de palestins que, no havent estat informats de l’hora d’inici d’un toc de queda imposat per l’Estat d’Israel, van ser assassinats. Buber demana de «llevar inmediatamente a juicio a todos los culpables de asesinato. No es suficiente inculpar a uno que otro comandante local […], llevar a cabo el juicio en público y no a puerta cerrada, pagar indemnizaciones a las familias de los muertos y heridos según las regles que rigen a la población judía» (Martin Buber, Una tierra para dos pueblos).

Anys més tard, arran d’una visita oficial del mateix Ben Gurion a França el 1962 i d’unes declaracions al diari Le Figaro, Buber s’enfronta públicament al Primer Ministre i l’exhorta a deixar de tractar els àrabs que viuen a l’Estat d’Israel com a ciutadans de segona categoria i, fent un pas més enllà, demana l’anul·lació del Govern militar en tant que responsable primer de la discriminació i de les actuacions criminals. En una operació que encara avui descol·loca (o que encara que avui hi ha resistència a comprendre) en la mesura en què freqüentment s’associa el sionisme en bloc a l’ocupació il·legítima de territoris, Buber acusa Ben Gurion en nom del sionisme tal com ell l’entenia: «el señor Ben Gurion olvidó lo que aprendimos de la historia y de la ideología del movimiento sionista: que no [la cursiva és meva] se debe renunciar a una vida de igualdad y respeto, personal y nacional, a cambio de condiciones económicas, sociales y de educación superiores» (Buber).

Qui sap si una idea com aquesta serviria, avui, per pensar el llegat del partit comunista cubà i d’altres moviments revolucionaris amb els quals, d’Europa estant, les valoracions eufòriques resulten, almenys, problemàtiques. Qui sap si també resultaria útil a l’hora de pensar sobre territoris que, encara avui, Europa escanya, i que quasi ningú no recorda: bona nit Guaiana Francesa!

2 thoughts on “Al principi hi ha la relació

  1. Roser Pares fuster
    30 juliol, 2017 at 10:19

    Fantàstica ressenya

  2. 30 juliol, 2017 at 14:32

    Al principi hi ha la Llibertat, que és Héssed (Bondat). La Relació és la tercera etapa, corresponent a Rahamim (Compassió). La segona, que és pivotal, és la Identitat, corresponent a Guevurà (Seny).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *